Visca la gent. M’estimo els homes. Mira els nens com juguen, i la gent gran com parla, i el sol canta i els ocells brillen.
- Vas borratxo?
Qui pregunta és la meva dona. Ens acabem de beure una ampolla de vi blanc per dinar. A ella no se li nota, perquè té el saque del WC Fields i el Dean Martin (junts) però jo porto la xispa de la vida. La de veritat, no la de la porqueria de la Coca-Cola.
- Borratxo? -pregunto, mirant-la a ella i al meu fill, que llepa un crostó de pa a la cadireta. El que he dit és: Forrrratxo?
- Només estimes la gent quan vas tajat -diu, i demana el compte fent que autografia l’aire-. Fa dos dies deies que els humans eren un càncer amb mitjons.
Ric amb els ulls tancats, i llençant el cap enrere com un dispensador de caramels Pez. Té raó, però a mitges. De vegades bec i sóc Sant Francesc d’Assis enmig dels mortals: Hola Germana Rata, i tota la pesca. Estimant la humanitat. Viva la gente, la hay donde quiera que vas.
Però de vegades, de vegades, bec i sóc el Führer. Però no el Führer que va conquerir Europa com qui passeja per un minigolf; sóc el Führer del bunker, acorralat i ressentit i al·lucinantment sonat.
I el més fort és que la línia entre els dos, beat i botxí, és fina com un full de calcar.
- Tu veus com crida el fill de la gran puta de la taula del costat? -dic de sobte, posant moltes efes a les paraules, com si dugués la sabata del Fofito a la boca-. Jo, crido així?
La meva dona, que té la pell d’un capellà dublinès i celles de bebè i un pebeter de cabell, com si hagués cobrat vida el monument de Plaça Espanya, em contesta, divertida:
- Ara mateix, sí. Estàs xisclant.
- Això és perquè vaig taja- contesto, fent un gest de Bah! amb la mà, com espantant una abella imaginària- Si vas taja no compta. Res del que fas: Insultar la sogra. Caure per les escales. Tallar amb la nòvia. Morrejar-te amb monstres marins.
Ric. Hi-hi. Ja se m’ha oblidat que odiava la taula del costat. És així de fina, la línia. Torno a estimar el món i perdono els meus enemics. No, això seria fer-ne un gra massa: esclafaré els meus enemics. Però no ara, perquè vull un patxarán.
- Camarero!- crido.
Però he dit Jamaredro, així que és possible que no vingui.
Kiko Amat
(Emès originalment a COM Ràdio a l'agost, com a part de la meva sèrie mensual de 30 capítols Vacances Mentals; la entrega Visca la Gent era la #10)
