19 juny 2009

Edwyn: keeps on burning

EDWYN COLLINS
I’m not following you
Setanta, 1997

L’any 1981, Orange Juice deien: podem ballar per oblidar la caiguda. Deien: No passa res per no ser macho. No passa res perquè no t’agradi el rock. Deien: Millor Al Green mil cops.
Millor Chic.
Deien: Estem malferits; de vergonya, de pena, de culpa, però admetre-ho ens fa heroics; som fràgils però estem plens de foc, que deia John Osborne a Look back in anger. I tots els records tacats d’estupidesa, tots els camins errats, tot el caos desfermat, totes les coses mal dites: tot es pot redimir, si seguim ballant, si seguim admetent la nostra fragilitat i confusió, si seguim dient la veritat, si refusem la ignorància i el clixé, si portem serrells de Roger McGuinn, si toquem mil violins. Aquest era el missatge dels Orange Juice; revolució mitjançant el soul i l’androgínia i el ball desmanegat i l’emoció nua i el cor trencat. I era un missatge valent, que no implicava fer el ploricó dins d’habitacions sentint pena d’un mateix, sinó fer volteretes sota la bola de discoteca i portar xapes dels Byrds i camises de Boy Scout i tenir una obsessió amb el country rock i vèncer la vergonya, la soledat i el rebuig amb passes d’orgullós soul i germandat nerd. Caient i rient, deia una de les seves cançons.
I tot això li ho devem a l’Edwyn Collins.

La història linial ja és a altres llocs i no ens toca a nosaltres establir-la aquí. Només direm que Edwyn Collins va néixer el 1959, que va veure la llum del punk via Subway Sect i Velvet Underground, que va formar The NuSonics a Glasgow, que va transformar-los en Orange Juice l’any 1979 i va ajudar a fundar la mítica independent Postcard Records, el so de la nova Escòcia, dels punks afeminats, Motown blanca amb martells de juguet, nois escardalencs i tímids amb grans col·leccions de discos i trajos de segona mà, mods dislocats i futuristes: Orange Juice, Aztec Camera, Josef K i Fire Engines (que no van gravar a Postcard, però com si ho haguessin fet). Quan Postcard es va fer miques, Orange Juice van continuar endavant: cada cop més negres, més funk, més ballarins. I van tenir un èxit: "Rip it up", l’any 1982. I es van separar l’any 1985, després de 3 LPs, i l’Edwyn Collins va continuar fent discos. I èxits, com el seu hit mundial (#1 als Estats Units) "A girl like you". Sempre anti-rock, sempre elegant, sempre avançat i sempre amb grans pentinats, gran pop: generalment, les dues coses van juntes.

365 dies de prova
I’m not following you és el tercer disc en solitari de l’Edwyn Collins. També és un dels discs que he escoltat més a la vida, ja que l’any 2001 el vaig posar cada matí durant un any. Vostès diran: I què?, potser pensant que la xifra d’Un Any-Cada Matí era una manera de parlar. No ho era; no em coneixen. Cada matí, un any: 365 cops, i cada dia era millor. Un any, i cada matí començava amb "It’s a steal", en un ritual obsessiu que m’omplia de joia i esperança. Un disc que aguanta aquest estira-i-arronsa, aquesta responsabilitat d’ordenar una vida durant un any sencer... No diguin que no, un disc així ha de ser genial per nassos. I ho és.

El disc
I’m not following you és el disc més complet i definitori de l’Edwyn Collins. En termes de temàtica i univers personal s’assembla una mica al Don’t Stand me down de Dexys, en el sentit que l’Edwyn va posar-hi totes les seves obsessions, tragèdies, victòries, odis i passions. Com un testament. A I’m not following you, Edwyn Collins fa moltes declaracions d’intencions, però també mira enrere intentant comprendre, de vegades arrepentit, de vegades orgullós. En algunes cançons carrega directament contra les coses que odia, en d’altres deixa ben clars els seus amors irrompibles. El so prevalent de tot el disc és un soul-pop d’estudi analògic, amb Moogs, trompetes i aparells electrònics, de vegades derivant cap al country o la balada pop, sempre amb la seva inconfusible veu de baix retronador. Ideològicament, l’àlbum representa un rebuig del consens en qualsevol de les seves formes (“Consens consens / L’estúpid consens”, canta a la cançó que dóna títol a l’àlbum; el tema, a més, acaba amb un so d’ametralladora executant un ramat d’ovelles), un cant a l’individualisme i a tirar endavant malgrat les dificultats. També un homenatge als records, a l’aprenentatge i a la importància del bagatge personal i la joventut, l’orgull dels origens. A "Running away with myself" diu: “Estic tornant a la meva joventut / Estic tornant a la meva salvatge joventut / Encara que els nostres pantalons eren amples / Teniem ànima, teniem barra / No en sóc jo la prova vivent?”. "For the rest of my life" és, potser, la explicació biogràfica més explícita del disc, Collins buscant entendre’s a ell mateix i la seva trajectòria (“No m’importava el que feia la resta del món / la pauta estava gravada en pedra per la resta de la meva vida / No importa si guanyo o perdo / Mentre pugui escollir”) i a la vegada, veient com la història es repeteix en el seu fill. "Keep on burning" és un homenatge a la escena Northern Soul (la frase és una de les declaracions d’autoafirmació del culte) i, en pur estil Edwyn, una bofetada a la cara del rock estereotipat: “Deixarem els grungers endarrera / al fangal de les seves ments desendreçades / Perquè no tenen ni estil, ni elegància / Ni eloqüència, ni sensualitat”. "Seventies night", cantada pel Mark E. Smith dels Fall, reivindica en la mateixa línia la glòria de la disco music davant la pobresa espiritual del rock blanc. "Adidas world", evidentment, estripa el concepte de moda corporativa, el músic manifestant la intenció de separar-se encara més d’un món Adidas on tothom fa el mateix, vesteix igual. "No one waved goodbye" i "Country rock" són dues balades exorcisadores, i tant "Superficial cat" com "The magic piper" contenen els percentatges més alts en jocs de paraules ingeniosos, humor i irònica arrogància edwyniana. Ignorant les modes, el brit-pop, les vendes i les crítiques, Edwyn Collins va fer a I’m not following you un Iwo-Jima de tossuderia, emprenyamenta, memòria i soul mentre queia i reia, una reivindicació perenne de l’ànima i el ball, i una invitació personal a la seva festa mental privada. “There’s a thousand souls on the floor”, cantava a "Keep on burning". I una d’elles va resultar que era la nostra.
Kiko Amat

(Article publicat el desembre del 2007 o el gener del 2008 a la revista Benzina, pre-desfalc als col·laboradors; el recuperem perquè mai va arribar a ser penjat aquí)