Hola de nou, companys. Començo aquí una altra parrafada en el idioma matern i plena de faltes d'ortografia després de molts dies (mesos!), sense escriure.
Després d'un estiu meravellós (Mallorca, Llívia, L'Escala, els GvsB…) la meva vida està agitada i revolucionada per un fet que ha afectat la meva vida privada més que cap altre ho havia fet en molt de temps: la meva estimadíssima companya a marxat al país maligne que tots coneixem i que hem après a temer (veure La Patata de la Libertad punxant aquí) amb una beca de dansa i m'ha deixat sol. Si em veieu vagant pels carrers, barbut, com una ànima en pena doneu-me uns copets a l'esquena i convideu-me a uns quintos, ho necessito (sanglot, sanglot…).
Després d'aixó entendreu que prefereixo escriure emails a "il mio amore" que palles mentals per tots vosaltres. Pero avui m'hi esforçare. Seguidament unes quantes d'aquestes mesturbacions neuronals aconseguides no sense esforç:
– Avui he aconseguit una altre exemplar de la estupenda col·lecció dels anys 70 de Peanuts que va fer ed. 62. Hilarant i tendre a parts iguals. Quin mestre aquest Schultz!
– Al barri on treballo i que ja m'he fet una mica meu, el Poblenou, està de festa major. No son les de Gràcia, pero buenu. Fa molta gràcia comprovar que al panflet oficial de la festa (el de veritat, el mainstream, amb editorial del Regidor del districte i tot) s'hi han colat perles com aquestes:
En una entrevista amb un bigotut que representa es actor d'El Cor de la Ciutat hi llegim "Vinc molt sovint al Poblenou. Però a vegades em ve ràbia, sobretot quan m'hi perdo. Començo a caminar i ni la carretera de Mataró, ni la mare que ens va… Estan edificant pertot arreu, sigui com sigui, i no hi ha res que importi tres pebrots. Hi ha gent que s'està fotent medalles i dient: "Mira que maca que està quedant Barcelona". I sobretot m'emprenyo quan sento a dir que BCN es una ciutat fashion. No ho aguanto. El que estan fent és com un aparador, com les pel·lícules de l'Oeste, on només hi ha la façana del Saloon. No hi ha contingut, tot es forma. Aixó és el que volen fer amb el 22@, que se'ls anirà de les mans i acabarant destrossant-ho tot i començaran a edificar i a aixecar edificis alts. Fa 15 anys ens van treure la muralla que ens impedia veure el mar (…) pero d'aquí a quatre dies hi tornaran a fotre una barrera arquitectónica i una altra vegada ens quedarem sense mar. I potser ho haurem de tirar tot a terra una altra vegada."
O en la editorial del president de l'Associació de Veins: "El Fòrum haurà estat un revulsiu urbanístic per al Poblenou i per Barcelona; en canvi ja es pot dir que no ho haurà estat com a model de civisme (…). La Ciutadania de Poblenou, ara més diversa i més complexa, es troba en la haima veritable, és a dir, els barri. Aquest es el lloc on cal tornar a construir cada dia la capacitat de relació entre la gent i continuar alimentant el sentiment col·lectium derivat de la identificació amb les entitats, les fábriques i els espais públics que formen part de la nostra história comuna per a ser el que ara en diem un barri sostenible". No crec que el Sr. Clos, aquell tiu repugnant de somriure fariseu i pentinat de tele-predicador n'estigui gaire content de que "li creixin els enanus". I el senyor que ens fa les enquadernacions es el President de l'Associació de Presos Polítics de Catalunya, que va estar a la trena 10 anys amb Franco. Definitivament cada cop m'agrada més el Poblenou.
-Estic disfrutant com un lelo amb el llibre "Our band could be your life - Scenes from the american Indie underground 1981-1991" que ens explica les biografies de les bandes més representatives de l'era daurada de l'underground americà: desde Black Flag a Minutemen passant per Beat Happening, Fugazi o Dinosaur Jr. El recomano ardorosament.
-Stay tuned per el proper número imprés i gratuït de La Escuela Moderna. Molt properament a les vostres mans. Amb articles que van desde el soul blanc dels Style Council, a una rememoració del que va significar el boom del garatge als 80 per un adolescent bastant confós , passant per un article sobre els imbècils il·lustrats que trufen el nostre repugnant mercat literari o un estudi sobre nens salvatges, i també evidenment la segona part de aquelles coses que comencen per O i un altre capítol sobre els bars i restaurants al que anem a regar i omplir les nostres respectives goles i panxes.
Res més per ara. Seguirem informant
U.A.
