Hippies El reconocido freak inglés Barry Miles recopila las cimas y valles de la cultura hippie en un poti-poti de gran riqueza visual.
¿Quién ama a un hippie? A pesar de haber estado dando la lata sobre paz y amor durante años, lo cierto es que el mundo no rezuma cariño hacia ellos. Salgan a la calle con un micrófono, si no me creen, y hagan la sencilla pregunta: “¿Qué opina de los hippies?”; verán como no son obsequiados con palabras de amor, sencillas y tiernas. De hecho, exceptuando al botarate de Gerard Quintana, el resto de la gente sólo utiliza la palabra como preludio al adjetivo “apestoso”. ¿Que un grupo es horrible? Hippies. ¿Que un tipo no aguanta la bebida? Hippie. ¿Que alguien huele como si hubiese cultivado calçots en sus axilas? Hippie, y además apestoso. El término Hippie ha quedado inscrito en la cultura oral como un eficaz sinónimo de varios significados: Apático, deshonesto, infantil, paparra y pesetero. Y, créanme, la única culpa de todo esto la tienen los propios hippies. Y Richard Branson.
Verán, es cierto que las palabras pierden significado, pero también que Hippie nunca significó mucho, ni siquiera en sus inicios. Otras palabras desvirtuadas como “libertad”, “socialismo” o “rock’n’roll”, al menos llevaban en su concepción una importante carga emocional y política. Pero, ¿Hippie? Una cultura de clase media y estudiantil, contemplativa por definición, pacifista para más inri, llena de palabrería inútil y misticismo de saldo y drogas atontecedoras, cuyos grupos insignia basaron su sonido en eternas jams de blues blanqueado y llamadas al “buen karma, tío”... Tienen que reconocer que no había mucho que devaluar. Observen sino la exhibición simbólica por antonomasia de su cultura, el Festival de Rock. “Los festivales” dijo Dick Hebdige, “trataban deliberadamente de evitar el contacto con otras culturas, transcurrían en localizaciones remotas y en una atmósfera complaciente de mutua auto-congratulación, y se basaban en la consumición pasiva de música producida por una élite de superestrellas intocables”. O sea. A ver.
Leyendo Hippie, el voluminoso tomo que acaba de publicar Global Rhythm Press, vemos que el ilustre freak Barry Miles no parece amedrentado por nada de eso. El autor está -sin duda- suficientemente calificado para sentar cátedra: fundador de la librería underground Indica y de la revista contracultural International Times (IT), colaborador en Oz, responsable de la subsidiaría bizarra de Apple (Zapple), primer editor de Allen Ginsberg en el Reino Unido... Está claro que Miles es –como aquella canción de Rick James- el SuperFreak. ¿Y su libro? Es una gozada. Eso sí, tiene truco.
Hippie abarca del año 1965 a 1971. Aunque el texto es harto delirante, está lleno de anécdotas gigantes: Allen Ginsberg recibiendo a los Beatles con los calzoncillos en la cabeza y un cartel de “No molestar” en la titola, o Country Joe McDonald señalado como el primero en difundir el bulo de que fumar piel de plátano subía. Las fotos no tienen desperdicio, y –considerando el tema- están afortunadamente poco quemadas. El mencionado truco Tamariz de Miles consiste en utilizar lo hippie como cajón de sastre donde meter todo lo que se le antoja. El hombre está en su derecho –cada uno tiene su opinión y además es... ¡SuperFreak!- pero los demás sólo podemos arrugar la nariz cuando se considera hippies a Byrds, Love, Who (esto sí que no) o tangencialmente a la Velvet Underground (el grupo anti-hippie Nº1) aunque, eso sí, admitiendo que no se definían como tales “por lo menos, no como se entendía el término en San Francisco”. Y ahí está el quid del tema: una cosa es el hippie-pesao de SF –ejemplificado en los mortíferos Grateful Dead- y otra los acid freaks politizados, los Yippies (Youth International Party; o, como dijo Richard Neville “hippies a los que la policía ha aporreado en la cabeza”), Mick Farren y sus Deviants, los freaks mosqueados que crearon grupos revolucionarios (de Weathermen a King Mob), los MC5, etc. Miles se pasa esa distinción esencial por el forro, jocosamente, sin mirar atrás. Y al final, incluso eso juega a su favor. Añadiéndolos al potaje de Hippie, el muy nos proporciona la razón definitiva para adquirirlo. Kiko Amat
Hippie
Barry Miles
Global Rhythm Press
384 pág.
(Artículo publicado originalmente en el suplemento Cultura/S de La Vanguardia el día 10 de enero de 2007)
16 de gen. 2007
Til I believed in my soul
DEXY’S MIDNIGHT RUNNERS
Don’t stand me down
Mercury, 1985
És una senzilla equació matemàtica: Kevin Rowland és el personatge més important del pop. Dexy’s Midnight Runners, el seu grup, son –en conseqüencia- el grup MÉS important del pop. El pop és la cosa més important del món. De tot això es dedueix que Kevin Rowland és la persona més important del món. Una senzilla equació matemàtica que, se m’oblidava dir-ho, no admet rèplica. Em sap greu. Estem entrant en el territori de l’estalinisme pop, un sistema que Rowland va aplicar amb excelents resultats creatius al llarg de quinze anys, i en aquest sistema no hi ha veus dissidents. Em sap greu.
Molt contexte
Kevin Rowland és un personatge únic. Un geni, en la època en que la paraula geni s’aplica a sobre de qualsevol (Thom Yorke ho és, i Noel Gallagher, i ahir vaig comprar una patata que també, ves per on, era un geni). Kevin Rowland venia de la primera cultura mod-skinhead de Birmingham; al llibre The look hi ha unes fotos d’ell vestit d’autèntic peanut 1972-73, sheepskin i rebeca i cabell curt. Kevin Rowland a 1978 va formar el grup de punk The Killjoys (comprin el single “Johnny won’t get to heaven” de Raw Records si volen sentir la seva veu soterrada sota un Niagara de guitarres molt distorsionades). Fart de l’estancament en que havia caigut el punk, Rowland va tenir una visió, la seva personal New Soul Vision: formar un grup de soul rebel. A partir d’aquí, TOT és inspirador: Els primers Dexy’s Midnight Runners van vestits de estibadors portuaris, durs italoamericans de On the waterfront, tot donkey jackets i tabardos i capells de llana. Dexys son un gang, una banda en el sentit més territorial del terme. Dexys refusen donar entrevistes a qui anomenen “la premsa hippie deshonesta” i posen anuncis als diaris explicant la seva postura. Rowland apallissa a un crític que s’havia fotut d’ells. Rowland refusa formar part de res: de la 2-Tone, del mod revival, del punk... Dexys caminen sols, s’aguanten sols. Gràcies a Rowland, Dexys canvien constantment: de look, d’orientació, de tot i confonent a tothom. Dexys treuen un disc, Searching for the young soul rebels (EMI, 1980), que és potser el més pur, hermós, sincer i emocionant primer disc del món, cada cançó – “Dance Stance”, “Geno”, “There there my dear”- un himne al orgull personal, al Vencerem finalment, d’alguna manera. Si acluquem els ulls, ara Dexys vesteixen amb jaquetes de caputxa, bambes de boxejador, cues de cavall, com gimnastes retirats, posant enfasi en l’esforç, la unió d’equip; d’aquesta època és el seu single “Plan B”, potser el millor càntic d’ajuda a un amic en problemes que s’ha escrit mai. Si obrim els ulls, Dexys van de rodamóns de llibre del Steinbeck, beats autosuficients i desmanegats: petos, sandalies, barrets de palla... Tot això és clàssic Rowland: sempre movent-se, mai conformant-se amb res, sempre exigint-se més a ell mateix i a tots els demés. Se m’oblidava: El grup ha canviat de formació dos cops. Poca gent pot seguir el nivell d’intensitat i completa dedicació que exigeix el seu lider; els que no hi arriben, reben un cop de porta als nassos (inclús la seva ànima bessona, Kevin Archer, acaba fugint). És la tercera encarnació del grup la que grava Too-Rye-Ay (Mercury, 82), una sublimació de la seva rabiosa idea de soul pop en flames. Cap album d’aquell any s’acosta a aquest, i aquest àlbum ridiculitza qualsevol cosa que li acosten: Rowland s’ha despullat tant, hi ha posat tanta honestedat, tanta emoció, que cada tema és un incendi: gloriosa “Let’s make this precious”, “Until I believe in my soul”, la meva eterna favorita “All in all (this one last wild waltz)”... Gràcies a l’exit massiu de “Come on Eileen”, sembla que Dexys no puguin anar enlloc més, arribar més lluny, acomplir més fites. Llavors arriba Don’t Stand me down (Mercury, 85) i tothom deixa de respirar.
Molt disc
Don’t stand me down casi mata Kevin Rowland. La única paraula que li fa justicia és catarsi. Després de Too-Rye-Ay, Rowland només pot fer una cosa: posar-ho TOT. Ell mateix ha admès que tot el que volia dir està allà, en aquelles cançons. La seva arrogància, la seva perpetua recerca de redemció i coneixement, el seu orgull irlandès, la seva bellesa, la seva feblesa. Com deia Kevin Pearce, quan tanta gent evita parlar dels seus propis sentiments, Kevin dona un pas endevant i ho diu tot. Amb la barbeta aixecada, sense por. Don’t stand me down és possiblement el disc més important del món. Molt poca gent s’ha apropat de la manera que ho fa Rowland a l’ànima humana, a la emoció més sincera. Molt poca gent va entendre el disc. El look era ara Ivy League, el look perdut, la elegància americana total: camises Brooks Brothers, trajos, brogues... Preppie chic. Les idees son més confrontacionals que mai: contra la esquerra hippie i els nou-rics, contra la hipocresia, contra aquell i aquell, contra tots. Kevin no te por. Com afirma a “The occasional flicker”: “No it’s definitely not heartburn / It’s just a little matter of burning / A little matter of burning nature”. I mentre crema, Rowland fabrica algunes de les millors cançons de la seva carrera: “This is what she’s like”, “Knowledge of beauty”, la esplèndida “One of those things” (un favorit personal i una lletra que recrimina als suposats socialistes que parlin de Palestina i Cuba, però mai d’Irlanda; els hi sona, això?). El disc, però, és destrossat pels crítics. Matxaquen l’us de diàlegs entre cançó i cançó (un recurs Oscar-Wildeà que Rowland sempre havia fet en directe: la conversa com a medi per exposar idees), matxaquen el fet que Rowland es negui a extreure’n cap single (quins ous), matxaquen la nova imatge... Un cop més, Rowland és el rebel, l’incomprés, el que fa el seu camí. Després de Don’t stand me down, Kevin entra en una depressió aguditzada per les drogues que durarà anys. Però el disc, malgrat el mal personal i aliè d’on surt, es manté avui en dia com una de les obres mestres del pop pur. I és que la puresa ho té, aixó: et crema.
Til I believed in my soul I kept burning and searching.
I've caused damage everywhere, I caused chaos everywhere,
til I believed in my soul.
(Article publicat originalment a la revista Benzina #10, desembre de 2006)
Don’t stand me down
Mercury, 1985
És una senzilla equació matemàtica: Kevin Rowland és el personatge més important del pop. Dexy’s Midnight Runners, el seu grup, son –en conseqüencia- el grup MÉS important del pop. El pop és la cosa més important del món. De tot això es dedueix que Kevin Rowland és la persona més important del món. Una senzilla equació matemàtica que, se m’oblidava dir-ho, no admet rèplica. Em sap greu. Estem entrant en el territori de l’estalinisme pop, un sistema que Rowland va aplicar amb excelents resultats creatius al llarg de quinze anys, i en aquest sistema no hi ha veus dissidents. Em sap greu.
Molt contexte
Kevin Rowland és un personatge únic. Un geni, en la època en que la paraula geni s’aplica a sobre de qualsevol (Thom Yorke ho és, i Noel Gallagher, i ahir vaig comprar una patata que també, ves per on, era un geni). Kevin Rowland venia de la primera cultura mod-skinhead de Birmingham; al llibre The look hi ha unes fotos d’ell vestit d’autèntic peanut 1972-73, sheepskin i rebeca i cabell curt. Kevin Rowland a 1978 va formar el grup de punk The Killjoys (comprin el single “Johnny won’t get to heaven” de Raw Records si volen sentir la seva veu soterrada sota un Niagara de guitarres molt distorsionades). Fart de l’estancament en que havia caigut el punk, Rowland va tenir una visió, la seva personal New Soul Vision: formar un grup de soul rebel. A partir d’aquí, TOT és inspirador: Els primers Dexy’s Midnight Runners van vestits de estibadors portuaris, durs italoamericans de On the waterfront, tot donkey jackets i tabardos i capells de llana. Dexys son un gang, una banda en el sentit més territorial del terme. Dexys refusen donar entrevistes a qui anomenen “la premsa hippie deshonesta” i posen anuncis als diaris explicant la seva postura. Rowland apallissa a un crític que s’havia fotut d’ells. Rowland refusa formar part de res: de la 2-Tone, del mod revival, del punk... Dexys caminen sols, s’aguanten sols. Gràcies a Rowland, Dexys canvien constantment: de look, d’orientació, de tot i confonent a tothom. Dexys treuen un disc, Searching for the young soul rebels (EMI, 1980), que és potser el més pur, hermós, sincer i emocionant primer disc del món, cada cançó – “Dance Stance”, “Geno”, “There there my dear”- un himne al orgull personal, al Vencerem finalment, d’alguna manera. Si acluquem els ulls, ara Dexys vesteixen amb jaquetes de caputxa, bambes de boxejador, cues de cavall, com gimnastes retirats, posant enfasi en l’esforç, la unió d’equip; d’aquesta època és el seu single “Plan B”, potser el millor càntic d’ajuda a un amic en problemes que s’ha escrit mai. Si obrim els ulls, Dexys van de rodamóns de llibre del Steinbeck, beats autosuficients i desmanegats: petos, sandalies, barrets de palla... Tot això és clàssic Rowland: sempre movent-se, mai conformant-se amb res, sempre exigint-se més a ell mateix i a tots els demés. Se m’oblidava: El grup ha canviat de formació dos cops. Poca gent pot seguir el nivell d’intensitat i completa dedicació que exigeix el seu lider; els que no hi arriben, reben un cop de porta als nassos (inclús la seva ànima bessona, Kevin Archer, acaba fugint). És la tercera encarnació del grup la que grava Too-Rye-Ay (Mercury, 82), una sublimació de la seva rabiosa idea de soul pop en flames. Cap album d’aquell any s’acosta a aquest, i aquest àlbum ridiculitza qualsevol cosa que li acosten: Rowland s’ha despullat tant, hi ha posat tanta honestedat, tanta emoció, que cada tema és un incendi: gloriosa “Let’s make this precious”, “Until I believe in my soul”, la meva eterna favorita “All in all (this one last wild waltz)”... Gràcies a l’exit massiu de “Come on Eileen”, sembla que Dexys no puguin anar enlloc més, arribar més lluny, acomplir més fites. Llavors arriba Don’t Stand me down (Mercury, 85) i tothom deixa de respirar.
Molt disc
Don’t stand me down casi mata Kevin Rowland. La única paraula que li fa justicia és catarsi. Després de Too-Rye-Ay, Rowland només pot fer una cosa: posar-ho TOT. Ell mateix ha admès que tot el que volia dir està allà, en aquelles cançons. La seva arrogància, la seva perpetua recerca de redemció i coneixement, el seu orgull irlandès, la seva bellesa, la seva feblesa. Com deia Kevin Pearce, quan tanta gent evita parlar dels seus propis sentiments, Kevin dona un pas endevant i ho diu tot. Amb la barbeta aixecada, sense por. Don’t stand me down és possiblement el disc més important del món. Molt poca gent s’ha apropat de la manera que ho fa Rowland a l’ànima humana, a la emoció més sincera. Molt poca gent va entendre el disc. El look era ara Ivy League, el look perdut, la elegància americana total: camises Brooks Brothers, trajos, brogues... Preppie chic. Les idees son més confrontacionals que mai: contra la esquerra hippie i els nou-rics, contra la hipocresia, contra aquell i aquell, contra tots. Kevin no te por. Com afirma a “The occasional flicker”: “No it’s definitely not heartburn / It’s just a little matter of burning / A little matter of burning nature”. I mentre crema, Rowland fabrica algunes de les millors cançons de la seva carrera: “This is what she’s like”, “Knowledge of beauty”, la esplèndida “One of those things” (un favorit personal i una lletra que recrimina als suposats socialistes que parlin de Palestina i Cuba, però mai d’Irlanda; els hi sona, això?). El disc, però, és destrossat pels crítics. Matxaquen l’us de diàlegs entre cançó i cançó (un recurs Oscar-Wildeà que Rowland sempre havia fet en directe: la conversa com a medi per exposar idees), matxaquen el fet que Rowland es negui a extreure’n cap single (quins ous), matxaquen la nova imatge... Un cop més, Rowland és el rebel, l’incomprés, el que fa el seu camí. Després de Don’t stand me down, Kevin entra en una depressió aguditzada per les drogues que durarà anys. Però el disc, malgrat el mal personal i aliè d’on surt, es manté avui en dia com una de les obres mestres del pop pur. I és que la puresa ho té, aixó: et crema.
Til I believed in my soul I kept burning and searching.
I've caused damage everywhere, I caused chaos everywhere,
til I believed in my soul.
(Article publicat originalment a la revista Benzina #10, desembre de 2006)
10 de gen. 2007
Una bona causa + una bona merda

Aqui teniu el flyer del concert de reunió que els Aina faran el 3 de febrer a l'Apolo, per recollir eurus per un nen petit molt malaltó. Es una bona causa per fer un reunion show molt més enllà del filthy lucre. Més info aquí: http://www.desotorecords.com/cal/index.shtml
http://www.bcoredisc.com
I un missatge de la nostra bona amiga Marina Espasa, la que els hi va fotre un bon "rapapolvo" als dirigents de BTV i el putu Ajuntament Botiguer:
"Nins i nines,
No us perdeu el Telemonegal d'aquesta nit (23h00, btv), amb declaracions en exclusiva de l'Il·lustríssim Alcalde Jordi Hereu sobre la meva modesta i per vosaltres coneguda al·locució final del "saló de lectura". Si en diu alguna de grossa, serà penjat immediatament i espontània per un internauta desconegut al "youtube", clar...!"
22 de des. 2006
Playlist hogareña para invierno
Para los fieles, connoisseurs y aficionados, escrito en cinco minutos justos el día 22 de diciembre del 2006.
THE SILLY PILLOWS Music in my mind
KAREN DALTON Blues in the ceiling (y los dos LPs también, especialmente It’s so hard to tell who’s gonna love you the best, Light In The Attic Records)
KAMENBERT En Barcelona ya no hay nadie como tú (2cd, sobre todo “El autobús de Tom”, Flor y Nata)
COLLEEN Colleen et les boîtes à musique (cd Leaf)
LOVE Love (LP Sundazed-Elektra)
MOONDOG Moondog / Moondog 2 (cds BGO)
CLEAR LIGHT Clear light (LP Sundazed-Elektra)
THE SEA & CAKE Glass (cd Thrill Jockey)
PIPAS A cat escaped (cd Matinee)
DANA GILLESPIE Foolish season (cd Rev-Ola)
JOANNA NEWSOM Ys (2LP Drag City)
TUXEDOMOON Soundtracks / Urban leisure (cd LTM)
PHAROAH SAUNDERS Karma (LP Impulse)
THE ZEBRAS Worry a lot (cd, pero sobre todo “Marching”, Lost & Lonesome)
VV.AA. Impulse records compilation (RDL cd)
VV.AA. CD86 (2cd Sanctuary)
FRED NEIL Bleecker & MacDougal (LP Sundazed-Elektra)
DESTROYER Destroyer’s rubies (cd Acuarela)
L’ANA ÉS UN KOALA (maqueta)
OXFORD COLLAPSE Remember the night parties (cd Sub Pop)
LOS RÁPIDOS Los Rápidos (LP, EMI-Odeón, especialmente "Ruta del sur")
TOMMY KEENE Crashing the ether (cd Eleven Thirty)
SIBYL VANE Turismo de interior (LP B-Core)
COACH STATION REUNION Songs from 5 Eps (maquetes)
VV.AA. Sunday afternoon at Dingwalls (2cd, Ether, recopila Gilles Peterson, incluye canción de Weekend)
SELENITAS (1ª maqueta en cinta)
THE HIDDEN CAMERAS Awoo (LP, Rough Trade)
RAZORCUTS Storyteller (LP Creation)
LULU Melody fair (LP ATCO, especialment “I don’t care anymore”)
THE NEIGHBORHOODS The high hard one... (LP Enigma, especialmente “Arrogance”)
DAMIEN JURADO And now I’m your shadow (2LP Secretly Canadian)
THE PRIMATES We are the Primates (LP Voxx)
CLINIC Visitations (Domino)
VV.AA. Forever changes; the golden age of Elektra Records 1963-1973 (4cd boxset, Rhino)
THE EVENS Get even (Dischord LP)
JORDI SOLER Liebeslied (LP Edigsa)
ANNA DOMINO Anna Domino (LP Les Disques du Crepuscule)
CAROLE KING Rhymes & Reasons (LP)
PREFAB SPROUT Steve McQueen (LP, Kitchenware)
VIC GODARD Johnny Thunders (7”, Rough Trade Singles)
THE LA’S Way Out (7” Go!)
ZEITGEIST Ball of confusion (7” Jamming!)
Kiko Amat
THE SILLY PILLOWS Music in my mind
KAREN DALTON Blues in the ceiling (y los dos LPs también, especialmente It’s so hard to tell who’s gonna love you the best, Light In The Attic Records)
KAMENBERT En Barcelona ya no hay nadie como tú (2cd, sobre todo “El autobús de Tom”, Flor y Nata)
COLLEEN Colleen et les boîtes à musique (cd Leaf)
LOVE Love (LP Sundazed-Elektra)
MOONDOG Moondog / Moondog 2 (cds BGO)
CLEAR LIGHT Clear light (LP Sundazed-Elektra)
THE SEA & CAKE Glass (cd Thrill Jockey)
PIPAS A cat escaped (cd Matinee)
DANA GILLESPIE Foolish season (cd Rev-Ola)
JOANNA NEWSOM Ys (2LP Drag City)
TUXEDOMOON Soundtracks / Urban leisure (cd LTM)
PHAROAH SAUNDERS Karma (LP Impulse)
THE ZEBRAS Worry a lot (cd, pero sobre todo “Marching”, Lost & Lonesome)
VV.AA. Impulse records compilation (RDL cd)
VV.AA. CD86 (2cd Sanctuary)
FRED NEIL Bleecker & MacDougal (LP Sundazed-Elektra)
DESTROYER Destroyer’s rubies (cd Acuarela)
L’ANA ÉS UN KOALA (maqueta)
OXFORD COLLAPSE Remember the night parties (cd Sub Pop)
LOS RÁPIDOS Los Rápidos (LP, EMI-Odeón, especialmente "Ruta del sur")
TOMMY KEENE Crashing the ether (cd Eleven Thirty)
SIBYL VANE Turismo de interior (LP B-Core)
COACH STATION REUNION Songs from 5 Eps (maquetes)
VV.AA. Sunday afternoon at Dingwalls (2cd, Ether, recopila Gilles Peterson, incluye canción de Weekend)
SELENITAS (1ª maqueta en cinta)
THE HIDDEN CAMERAS Awoo (LP, Rough Trade)
RAZORCUTS Storyteller (LP Creation)
LULU Melody fair (LP ATCO, especialment “I don’t care anymore”)
THE NEIGHBORHOODS The high hard one... (LP Enigma, especialmente “Arrogance”)
DAMIEN JURADO And now I’m your shadow (2LP Secretly Canadian)
THE PRIMATES We are the Primates (LP Voxx)
CLINIC Visitations (Domino)
VV.AA. Forever changes; the golden age of Elektra Records 1963-1973 (4cd boxset, Rhino)
THE EVENS Get even (Dischord LP)
JORDI SOLER Liebeslied (LP Edigsa)
ANNA DOMINO Anna Domino (LP Les Disques du Crepuscule)
CAROLE KING Rhymes & Reasons (LP)
PREFAB SPROUT Steve McQueen (LP, Kitchenware)
VIC GODARD Johnny Thunders (7”, Rough Trade Singles)
THE LA’S Way Out (7” Go!)
ZEITGEIST Ball of confusion (7” Jamming!)
Kiko Amat
28 de nov. 2006
Fiesta La Escuela Moderna 24 de noviembre
Un Listado de las canciones que pusimos los Hungry Beat en la celebrada fiesta del 24 de noviembre en el Espai Jove de l'Eixample. Nuestra política en acción: Tocaron Le Pianc + Porcioles (Astrud haciendo un repertorio breve compuesto únicamente por versiones y alguna rareza). Fue gratis. Se terminaron todas las bebidas de graduación (y eran baratas). Se bailaron los mejores discos de la humanidad. O sea, nuestros regalos.
O sea, estos:
Jose (más o menos)
CULT FIGURES: ZIP NOLAN
UNDERTAKERS: ILLUSIONS
TRONICS: FAVORITE GIRLS
HONEY BANE: GIRL ON THE RUN
35 MM. DREAMS: MORE THAN THIS
BAND OF OUTSIDERS: TOTE BAG LADIES
STEVE TREATMENT: TASTE YOUR OWN MEDICINE
TEENAGE FILMSTARS: SOMETIMES GOOD GUYS DON'T FOLLOW TRENDS
PERFORMING FERRETS: BROW BEATEN
BATHROOM RENOVATIONS: APATHETIC HELL
FUNBOY FIVE: LIFE AFTER DEATH
SARA GOES POP: MY PAL THE CROOK
THE TESCO BOMBERS: HERNANDO'S HIDEAWAY
AUNTIE PUS: MARMALADE FREAK
VERSATILE NEWTS: BLIMP
JELLY BABIES: ROLLERSKATE WITH ME
HOMOSEXUALS: SOFT SOUTH AFRICANS
HANDGRENADES: DEMO TO LONDON
METHOD ACTORS: THE METHOD
O LEVEL: EVERYBODY IS ON REVOLVER TONITE
SARA GOES POP: SEXY TERRORIST
BEARS: SHE'S MY GIRL
STEVE TREATMENT: CHANGE OF PLAN
TRONICS: LOVE BACKED BY FORCE
HONEY BANE: GIRL ON THE RUN
VIVIAN GOLDMAN: LAUNDERETTE
Uri (punker than GBH!)
ROBYN HITCHCOCK- The man who invented himself
THE THREE O'CLOCK- Happen happened
MC4- Running in darkness
- Who cares
THE NATION OF ULYSSES- N-Sub Ulysses
MUDHONEY- Pokin' around
MAGAZINE- Definitive gaze
DAG NASTY- Things that make no sense
THE BLACK HEART PROCESSION- Did you wonder
3- Swann street
UNREST- Cath carroll
NED'S ATOMIC DUSTBIN- Intact
SNUFF- Defeat
ZUMPANO- The party rages on
GOD- My pal
JULIAN COPE- Levitation (versió de 13th Floor Elevators)
FLESHTONES- Mirror mirror
OXFORD COLLAPSE- Molasses
Q AND NOT U- Collect the diamonds
THE CLIENTELE- My own face inside the trees
GAME THEORY- I've tried subtlety
REDD KROSS- Elephant flares
STONE ROSES- Mersey paradise
THE ENGLISH BEAT- Save it for later
fIREHOSE- Locked-in
Miguel
P.I.L.: Public image
The PRIME MOVERS: Revenge
HENRY'S DRESS: The way she goes
TYVEK: Mary Ellen claims
DUSTINS BAR ITZVAH: To the Ramones
LITTLE NELL: Do the swim
The DARLING BUDS: Burst
TERRY CUATRO: Chiripitifragiliboom
The REVILLOS: Motorbike beat
The LOCH NESS MOUSE: Double Whaamy!
FLAMIN' GROOVIES: Between the lines
The THINGS: I won't be there
The TELEVISION PERSONALITIES: They'lll have to catch us first
The JUNE BRIDES: Sick, tired and drunk
The UNDERTONES: It's going to happen
COMET GAIN: Baby's allright
STEREO TOTAL: Carte postal
The DAMNED: Wait for the blackout
The JAM: Start!
The TYDE: Look back in anger
The PASTELS: Crawl babies
BEACHWOOD SPARKS: Midsummer daydream
ALTERNATIVE TV: Action time vision
THESE ANIMAL MEN: Too sussed
TERRY CUATRO: Cabeza cuadrada
Los COYOTES: Cien guitarras
POP WILL EAT ITSELF: Mesmerized
BILLY CAFARO: Sola solita
Los SIREX: Yo grito
KICKER: Since you left
The PASTELS: I wonder why?
Kiko Amat
DEXY’S MIDNIGHT RUNNERS Dubious
STONE PONEYS Different drum
CALVIN JOHNSON Deliverance
ADVERTISING Ich liebe dich
NEW HEARTS Just another teenage anthem
MEMPHIS Aprés ski
THE FALL Lie dream of a casino soul
DUMMIES When the lights are out
THE ORCHIDS What will we do next?
NEWTOWN NEUROTICS Suzi (was a heartbreaker)
THE NIPS Gabrielle
THE FOUR TOPS Bernadette
THE NEIGHBORHOODS Arrogance
THE ROSEHIPS I shouldn’t have to say
THE FLESHTONES Another direction
ALTHIA & DONNA Uptown top ranking
LEE ROYE Tears
BOBO Mr. SOUL Hitch hike to heartbreak road
YVONNE BAKER You didn’t say a word
CHRIS CLARK From head to toe
MARTHA & THE VANDELLAS I’m in love (and I know it)
MAJOR LANCE That’s the story of my life
THE FOUR TOPS I just can’t get you out of my mind
A BAND OF ANGELS (Accept my) Invitation
DON THOMAS Come on train
JACKIE WILSON The who who song
THE MONTCLAIRS Hung up on your love
LAURA NYRO Lu
LOS PEKENIKES Tabasco
SYMARIP Skinhead moonstomp
THE SPECIALS Stupid marriage
SAMMY DAVIS JR. Up, up and away
DE LA SOUL Eye know
THE SLITS I heard it through the grapevine
THE BUFF MEDWAYS Troubled mind
KAMENBERT Sha la la la (Quiero que me encierren)
LONE STAR Nuestra generación
LE PIANC A bowl of worms
INCRUCIFICABLES Bendito A.T.R.A.S.O.
O sea, estos:
Jose (más o menos)
CULT FIGURES: ZIP NOLAN
UNDERTAKERS: ILLUSIONS
TRONICS: FAVORITE GIRLS
HONEY BANE: GIRL ON THE RUN
35 MM. DREAMS: MORE THAN THIS
BAND OF OUTSIDERS: TOTE BAG LADIES
STEVE TREATMENT: TASTE YOUR OWN MEDICINE
TEENAGE FILMSTARS: SOMETIMES GOOD GUYS DON'T FOLLOW TRENDS
PERFORMING FERRETS: BROW BEATEN
BATHROOM RENOVATIONS: APATHETIC HELL
FUNBOY FIVE: LIFE AFTER DEATH
SARA GOES POP: MY PAL THE CROOK
THE TESCO BOMBERS: HERNANDO'S HIDEAWAY
AUNTIE PUS: MARMALADE FREAK
VERSATILE NEWTS: BLIMP
JELLY BABIES: ROLLERSKATE WITH ME
HOMOSEXUALS: SOFT SOUTH AFRICANS
HANDGRENADES: DEMO TO LONDON
METHOD ACTORS: THE METHOD
O LEVEL: EVERYBODY IS ON REVOLVER TONITE
SARA GOES POP: SEXY TERRORIST
BEARS: SHE'S MY GIRL
STEVE TREATMENT: CHANGE OF PLAN
TRONICS: LOVE BACKED BY FORCE
HONEY BANE: GIRL ON THE RUN
VIVIAN GOLDMAN: LAUNDERETTE
Uri (punker than GBH!)
ROBYN HITCHCOCK- The man who invented himself
THE THREE O'CLOCK- Happen happened
MC4- Running in darkness
- Who cares
THE NATION OF ULYSSES- N-Sub Ulysses
MUDHONEY- Pokin' around
MAGAZINE- Definitive gaze
DAG NASTY- Things that make no sense
THE BLACK HEART PROCESSION- Did you wonder
3- Swann street
UNREST- Cath carroll
NED'S ATOMIC DUSTBIN- Intact
SNUFF- Defeat
ZUMPANO- The party rages on
GOD- My pal
JULIAN COPE- Levitation (versió de 13th Floor Elevators)
FLESHTONES- Mirror mirror
OXFORD COLLAPSE- Molasses
Q AND NOT U- Collect the diamonds
THE CLIENTELE- My own face inside the trees
GAME THEORY- I've tried subtlety
REDD KROSS- Elephant flares
STONE ROSES- Mersey paradise
THE ENGLISH BEAT- Save it for later
fIREHOSE- Locked-in
Miguel
P.I.L.: Public image
The PRIME MOVERS: Revenge
HENRY'S DRESS: The way she goes
TYVEK: Mary Ellen claims
DUSTINS BAR ITZVAH: To the Ramones
LITTLE NELL: Do the swim
The DARLING BUDS: Burst
TERRY CUATRO: Chiripitifragiliboom
The REVILLOS: Motorbike beat
The LOCH NESS MOUSE: Double Whaamy!
FLAMIN' GROOVIES: Between the lines
The THINGS: I won't be there
The TELEVISION PERSONALITIES: They'lll have to catch us first
The JUNE BRIDES: Sick, tired and drunk
The UNDERTONES: It's going to happen
COMET GAIN: Baby's allright
STEREO TOTAL: Carte postal
The DAMNED: Wait for the blackout
The JAM: Start!
The TYDE: Look back in anger
The PASTELS: Crawl babies
BEACHWOOD SPARKS: Midsummer daydream
ALTERNATIVE TV: Action time vision
THESE ANIMAL MEN: Too sussed
TERRY CUATRO: Cabeza cuadrada
Los COYOTES: Cien guitarras
POP WILL EAT ITSELF: Mesmerized
BILLY CAFARO: Sola solita
Los SIREX: Yo grito
KICKER: Since you left
The PASTELS: I wonder why?
Kiko Amat
DEXY’S MIDNIGHT RUNNERS Dubious
STONE PONEYS Different drum
CALVIN JOHNSON Deliverance
ADVERTISING Ich liebe dich
NEW HEARTS Just another teenage anthem
MEMPHIS Aprés ski
THE FALL Lie dream of a casino soul
DUMMIES When the lights are out
THE ORCHIDS What will we do next?
NEWTOWN NEUROTICS Suzi (was a heartbreaker)
THE NIPS Gabrielle
THE FOUR TOPS Bernadette
THE NEIGHBORHOODS Arrogance
THE ROSEHIPS I shouldn’t have to say
THE FLESHTONES Another direction
ALTHIA & DONNA Uptown top ranking
LEE ROYE Tears
BOBO Mr. SOUL Hitch hike to heartbreak road
YVONNE BAKER You didn’t say a word
CHRIS CLARK From head to toe
MARTHA & THE VANDELLAS I’m in love (and I know it)
MAJOR LANCE That’s the story of my life
THE FOUR TOPS I just can’t get you out of my mind
A BAND OF ANGELS (Accept my) Invitation
DON THOMAS Come on train
JACKIE WILSON The who who song
THE MONTCLAIRS Hung up on your love
LAURA NYRO Lu
LOS PEKENIKES Tabasco
SYMARIP Skinhead moonstomp
THE SPECIALS Stupid marriage
SAMMY DAVIS JR. Up, up and away
DE LA SOUL Eye know
THE SLITS I heard it through the grapevine
THE BUFF MEDWAYS Troubled mind
KAMENBERT Sha la la la (Quiero que me encierren)
LONE STAR Nuestra generación
LE PIANC A bowl of worms
INCRUCIFICABLES Bendito A.T.R.A.S.O.
21 de nov. 2006
El flautista delirante
Pop psicodélico Muere Syd Barret, el visionario ex-líder de Pink Floyd, tras décadas de reclusión.
1. Odio a Pink Floyd. Ya sé, ya sé, no hace falta que me lo digan: A la cola. Odiar al Grupo Más Odiable del Planeta no es la afirmación de autenticidad más aventurada que he hecho. El odio a Pink Floyd es un odio gastado, como odiar la locomotora de vapor, el rapé o a los Carlistas. Pffff. Y sin embargo, es inevitable. ¿Por qué? Supongo que por esa seriedad pedante, por esa trascendencia pirotécnica, por el urticariante The Wall, por ese aburrimiento tan suyo. Un aburrimiento cruel, que hace que a los pocos minutos de escucharles empieces a preguntarte qué pasaría si te hincaras las llaves de la moto en la aorta. La única forma de combatirles es del modo que cuenta Giles Smith en su libro Lost in Music: tras mucho escuchar Dark side of the moon a oscuras, trascendentalmente, un día un amigo suyo decidió poner el colofón al último tema con un hilarante y despeinador pedo. “Apuesto a que nadie que estuvo allí se ha molestado en escuchar Dark side of the moon de nuevo”, afirma Smith. Fijo, fijo.
2. Nada de esto concierne a los otros Pink Floyd, por supuesto, los que lideró el legendario Syd Barrett. Esos son los buenos, si me permiten una afirmación de parvulario. El fallecimiento de Barrett este pasado 7 de julio (tras décadas de conmovedor retiro del mundo; luego les cuento) ha provocado sinfín de revisiones de su obra, y la conclusión de las mismas es que Syd era un genio, y los otros cuatro unos zotes que aún estarían versioneando a Muddy Waters de no ser por él.
Roger Barrett nació en 1946 en Cambridge, en el seno de una familia de clase media. Estudiando allí conoció a David Gilmour –el escurçó negre de esta sórdida historia- y a Roger Waters, futuros miembros de la banda. Ya en la Camberwell Art School de Londres, el recientemente bautizado Syd se unió a una sucesión Spinaltapiana de grupos de R&B con nombres de risa: Sigma 6, The Tea Set y The Abdabs. Sería una encarnación de los últimos (con Rick Wright a los teclados, Nick Mason a la batería y el mencionado Waters al bajo) la que se transformaría en The Pink Floyd Sound. El nombre, si son ustedes acumuladores de trivia pop, viene de la yuxtaposición de dos músicos de blues, Pink Anderson y Floyd Council. Con Syd, el R&B de papel de lija del grupo se transformaría en un nuevo sonido aplicado a canciones propias. Y qué sonido.
Las flors i violes de la historia se acercan. En 1967 The Pink Floyd fichan con EMI, y ese mismo año ve la aparición de tres singles: Arnold Layne, See Emily Play y Apples and Oranges. Los tres son máximos exponentes de lo que sería la psicodelia inglesa, que Barrett inventó casi en solitario: una mezcla de ciencia ficción y cuento infantil, Love y Beatles, pop de cabaret, Kenneth Grahame y Jonathan Swift, efectos espaciales, armonía ácida y acento inglés. Bowie ha declarado siempre que Barrett fue la primera persona que oyó cantar con inconfundible acento británico. Indeed.
Pero dijimos ácido. Hacia esa época, Syd había empezado a cogerle gusto al LSD, una decisión atrevida para alguien de cerebro delicadillo como él. ¿Un ejemplo? Ese mismo año, en una de sus apariciones en el mítico club psicodélico UFO, nuestro hombre se tiró en la cabeza un tubo de brillantina Brylcreem mezclada con tranquilizantes Mandrax para que desde el público pareciese que se le estaba fundiendo el cráneo; lo que es posible que estuviese sucediendo de veras, pero por dentro. Aquel verano, pese a ello, aparece The piper at the gates of dawn, su primer álbum. Si no lo han escuchado nunca, les envidio; pues ese disco suena como nada, y la primera escucha es un verdadero viaje de pop interestelar, un vistazo simultáneo a la infancia y el futuro, construido con las canciones más hermosas y raras del mundo: Lucifer Sam, Pow R. Toc H, Astronomy Domine... O sea, tan solo lean esos títulos.
David Gilmour, al que desde ahora llamaremos simplemente “Esa Rata”, entra como 2º guitarrista a inicios de 1968. En abril, miren ustedes qué coincidencia, Barrett es expulsado de SU grupo. La última canción que compuso para Pink Floyd (Jugband blues) aparecería en ese petardo inhumano que es Saucerful of Secrets, el primer LP post-Syd. El combinado Expulsión + Psicotropía + Psicosis termina por aplastar a Barrett que –esto va a romperles el corazón- continúa presentándose a los conciertos del grupo, sin comprender que ha sido despedido. Con todo, la locura de Syd parece avanzar en progresión paralela a su talento: en 1970 y 1971 graba en solitario The madcap laughs (producido con grandes remordimientos por Esa Rata) y Barrett, dos alterados pero conmovedores discos de pop quebradizo. El periodista Nick Kent dijo de canciones como Effervescent elephant, Octopus o Gigolo aunt que “existían completamente dentro de su propio mundo, como insectos raros o peces exóticos”. Desgraciadamente, en 1981 -prepárense para las lágrimas- tras años de creciente locura, Roger Barrett (sin el Syd) efectúa el viaje final a Cambridge, hacia la casa de su madre. Y -Dios Santo- lo hace a pie. No hay vuelta atrás para su Pynchonada; hasta su muerte este pasado julio, sus únicas apariciones fueron en los siempre delicados tabloides ingleses (“60’S POP STAR IN DEMENTIA SHOCK!”): un señor calvo, panzudito, de mirada abisal, a millas de distancia de aquel seductor flautista Pan de su juventud.
Pero el legado Syd Barrett, reivindicado hoy por cientos de artistas (Robyn Hitchcock, Paul Weller, Julian Cope, Jim Reid de Jesus & Mary Chain y, en resumen, cualquier músico con dos dedos de frente) continúa felizmente en plena vigencia. La pregunta que nos hacía en Dark Globe (“Won’t you miss me, wouldn’t you miss me at all?”), no necesita ya contestación.
Kiko Amat
(Artículo publicado originalmente en el suplemento Cultura/S de La Vanguardia el día 8 de noviembre de 2006)
1. Odio a Pink Floyd. Ya sé, ya sé, no hace falta que me lo digan: A la cola. Odiar al Grupo Más Odiable del Planeta no es la afirmación de autenticidad más aventurada que he hecho. El odio a Pink Floyd es un odio gastado, como odiar la locomotora de vapor, el rapé o a los Carlistas. Pffff. Y sin embargo, es inevitable. ¿Por qué? Supongo que por esa seriedad pedante, por esa trascendencia pirotécnica, por el urticariante The Wall, por ese aburrimiento tan suyo. Un aburrimiento cruel, que hace que a los pocos minutos de escucharles empieces a preguntarte qué pasaría si te hincaras las llaves de la moto en la aorta. La única forma de combatirles es del modo que cuenta Giles Smith en su libro Lost in Music: tras mucho escuchar Dark side of the moon a oscuras, trascendentalmente, un día un amigo suyo decidió poner el colofón al último tema con un hilarante y despeinador pedo. “Apuesto a que nadie que estuvo allí se ha molestado en escuchar Dark side of the moon de nuevo”, afirma Smith. Fijo, fijo.
2. Nada de esto concierne a los otros Pink Floyd, por supuesto, los que lideró el legendario Syd Barrett. Esos son los buenos, si me permiten una afirmación de parvulario. El fallecimiento de Barrett este pasado 7 de julio (tras décadas de conmovedor retiro del mundo; luego les cuento) ha provocado sinfín de revisiones de su obra, y la conclusión de las mismas es que Syd era un genio, y los otros cuatro unos zotes que aún estarían versioneando a Muddy Waters de no ser por él.
Roger Barrett nació en 1946 en Cambridge, en el seno de una familia de clase media. Estudiando allí conoció a David Gilmour –el escurçó negre de esta sórdida historia- y a Roger Waters, futuros miembros de la banda. Ya en la Camberwell Art School de Londres, el recientemente bautizado Syd se unió a una sucesión Spinaltapiana de grupos de R&B con nombres de risa: Sigma 6, The Tea Set y The Abdabs. Sería una encarnación de los últimos (con Rick Wright a los teclados, Nick Mason a la batería y el mencionado Waters al bajo) la que se transformaría en The Pink Floyd Sound. El nombre, si son ustedes acumuladores de trivia pop, viene de la yuxtaposición de dos músicos de blues, Pink Anderson y Floyd Council. Con Syd, el R&B de papel de lija del grupo se transformaría en un nuevo sonido aplicado a canciones propias. Y qué sonido.
Las flors i violes de la historia se acercan. En 1967 The Pink Floyd fichan con EMI, y ese mismo año ve la aparición de tres singles: Arnold Layne, See Emily Play y Apples and Oranges. Los tres son máximos exponentes de lo que sería la psicodelia inglesa, que Barrett inventó casi en solitario: una mezcla de ciencia ficción y cuento infantil, Love y Beatles, pop de cabaret, Kenneth Grahame y Jonathan Swift, efectos espaciales, armonía ácida y acento inglés. Bowie ha declarado siempre que Barrett fue la primera persona que oyó cantar con inconfundible acento británico. Indeed.
Pero dijimos ácido. Hacia esa época, Syd había empezado a cogerle gusto al LSD, una decisión atrevida para alguien de cerebro delicadillo como él. ¿Un ejemplo? Ese mismo año, en una de sus apariciones en el mítico club psicodélico UFO, nuestro hombre se tiró en la cabeza un tubo de brillantina Brylcreem mezclada con tranquilizantes Mandrax para que desde el público pareciese que se le estaba fundiendo el cráneo; lo que es posible que estuviese sucediendo de veras, pero por dentro. Aquel verano, pese a ello, aparece The piper at the gates of dawn, su primer álbum. Si no lo han escuchado nunca, les envidio; pues ese disco suena como nada, y la primera escucha es un verdadero viaje de pop interestelar, un vistazo simultáneo a la infancia y el futuro, construido con las canciones más hermosas y raras del mundo: Lucifer Sam, Pow R. Toc H, Astronomy Domine... O sea, tan solo lean esos títulos.
David Gilmour, al que desde ahora llamaremos simplemente “Esa Rata”, entra como 2º guitarrista a inicios de 1968. En abril, miren ustedes qué coincidencia, Barrett es expulsado de SU grupo. La última canción que compuso para Pink Floyd (Jugband blues) aparecería en ese petardo inhumano que es Saucerful of Secrets, el primer LP post-Syd. El combinado Expulsión + Psicotropía + Psicosis termina por aplastar a Barrett que –esto va a romperles el corazón- continúa presentándose a los conciertos del grupo, sin comprender que ha sido despedido. Con todo, la locura de Syd parece avanzar en progresión paralela a su talento: en 1970 y 1971 graba en solitario The madcap laughs (producido con grandes remordimientos por Esa Rata) y Barrett, dos alterados pero conmovedores discos de pop quebradizo. El periodista Nick Kent dijo de canciones como Effervescent elephant, Octopus o Gigolo aunt que “existían completamente dentro de su propio mundo, como insectos raros o peces exóticos”. Desgraciadamente, en 1981 -prepárense para las lágrimas- tras años de creciente locura, Roger Barrett (sin el Syd) efectúa el viaje final a Cambridge, hacia la casa de su madre. Y -Dios Santo- lo hace a pie. No hay vuelta atrás para su Pynchonada; hasta su muerte este pasado julio, sus únicas apariciones fueron en los siempre delicados tabloides ingleses (“60’S POP STAR IN DEMENTIA SHOCK!”): un señor calvo, panzudito, de mirada abisal, a millas de distancia de aquel seductor flautista Pan de su juventud.
Pero el legado Syd Barrett, reivindicado hoy por cientos de artistas (Robyn Hitchcock, Paul Weller, Julian Cope, Jim Reid de Jesus & Mary Chain y, en resumen, cualquier músico con dos dedos de frente) continúa felizmente en plena vigencia. La pregunta que nos hacía en Dark Globe (“Won’t you miss me, wouldn’t you miss me at all?”), no necesita ya contestación.
Kiko Amat
(Artículo publicado originalmente en el suplemento Cultura/S de La Vanguardia el día 8 de noviembre de 2006)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)