16 gen. 2007

Til I believed in my soul

DEXY’S MIDNIGHT RUNNERS
Don’t stand me down
Mercury, 1985

És una senzilla equació matemàtica: Kevin Rowland és el personatge més important del pop. Dexy’s Midnight Runners, el seu grup, son –en conseqüencia- el grup MÉS important del pop. El pop és la cosa més important del món. De tot això es dedueix que Kevin Rowland és la persona més important del món. Una senzilla equació matemàtica que, se m’oblidava dir-ho, no admet rèplica. Em sap greu. Estem entrant en el territori de l’estalinisme pop, un sistema que Rowland va aplicar amb excelents resultats creatius al llarg de quinze anys, i en aquest sistema no hi ha veus dissidents. Em sap greu.

Molt contexte
Kevin Rowland és un personatge únic. Un geni, en la època en que la paraula geni s’aplica a sobre de qualsevol (Thom Yorke ho és, i Noel Gallagher, i ahir vaig comprar una patata que també, ves per on, era un geni). Kevin Rowland venia de la primera cultura mod-skinhead de Birmingham; al llibre The look hi ha unes fotos d’ell vestit d’autèntic peanut 1972-73, sheepskin i rebeca i cabell curt. Kevin Rowland a 1978 va formar el grup de punk The Killjoys (comprin el single “Johnny won’t get to heaven” de Raw Records si volen sentir la seva veu soterrada sota un Niagara de guitarres molt distorsionades). Fart de l’estancament en que havia caigut el punk, Rowland va tenir una visió, la seva personal New Soul Vision: formar un grup de soul rebel. A partir d’aquí, TOT és inspirador: Els primers Dexy’s Midnight Runners van vestits de estibadors portuaris, durs italoamericans de On the waterfront, tot donkey jackets i tabardos i capells de llana. Dexys son un gang, una banda en el sentit més territorial del terme. Dexys refusen donar entrevistes a qui anomenen “la premsa hippie deshonesta” i posen anuncis als diaris explicant la seva postura. Rowland apallissa a un crític que s’havia fotut d’ells. Rowland refusa formar part de res: de la 2-Tone, del mod revival, del punk... Dexys caminen sols, s’aguanten sols. Gràcies a Rowland, Dexys canvien constantment: de look, d’orientació, de tot i confonent a tothom. Dexys treuen un disc, Searching for the young soul rebels (EMI, 1980), que és potser el més pur, hermós, sincer i emocionant primer disc del món, cada cançó – “Dance Stance”, “Geno”, “There there my dear”- un himne al orgull personal, al Vencerem finalment, d’alguna manera. Si acluquem els ulls, ara Dexys vesteixen amb jaquetes de caputxa, bambes de boxejador, cues de cavall, com gimnastes retirats, posant enfasi en l’esforç, la unió d’equip; d’aquesta època és el seu single “Plan B”, potser el millor càntic d’ajuda a un amic en problemes que s’ha escrit mai. Si obrim els ulls, Dexys van de rodamóns de llibre del Steinbeck, beats autosuficients i desmanegats: petos, sandalies, barrets de palla... Tot això és clàssic Rowland: sempre movent-se, mai conformant-se amb res, sempre exigint-se més a ell mateix i a tots els demés. Se m’oblidava: El grup ha canviat de formació dos cops. Poca gent pot seguir el nivell d’intensitat i completa dedicació que exigeix el seu lider; els que no hi arriben, reben un cop de porta als nassos (inclús la seva ànima bessona, Kevin Archer, acaba fugint). És la tercera encarnació del grup la que grava Too-Rye-Ay (Mercury, 82), una sublimació de la seva rabiosa idea de soul pop en flames. Cap album d’aquell any s’acosta a aquest, i aquest àlbum ridiculitza qualsevol cosa que li acosten: Rowland s’ha despullat tant, hi ha posat tanta honestedat, tanta emoció, que cada tema és un incendi: gloriosa “Let’s make this precious”, “Until I believe in my soul”, la meva eterna favorita “All in all (this one last wild waltz)”... Gràcies a l’exit massiu de “Come on Eileen”, sembla que Dexys no puguin anar enlloc més, arribar més lluny, acomplir més fites. Llavors arriba Don’t Stand me down (Mercury, 85) i tothom deixa de respirar.

Molt disc
Don’t stand me down casi mata Kevin Rowland. La única paraula que li fa justicia és catarsi. Després de Too-Rye-Ay, Rowland només pot fer una cosa: posar-ho TOT. Ell mateix ha admès que tot el que volia dir està allà, en aquelles cançons. La seva arrogància, la seva perpetua recerca de redemció i coneixement, el seu orgull irlandès, la seva bellesa, la seva feblesa. Com deia Kevin Pearce, quan tanta gent evita parlar dels seus propis sentiments, Kevin dona un pas endevant i ho diu tot. Amb la barbeta aixecada, sense por. Don’t stand me down és possiblement el disc més important del món. Molt poca gent s’ha apropat de la manera que ho fa Rowland a l’ànima humana, a la emoció més sincera. Molt poca gent va entendre el disc. El look era ara Ivy League, el look perdut, la elegància americana total: camises Brooks Brothers, trajos, brogues... Preppie chic. Les idees son més confrontacionals que mai: contra la esquerra hippie i els nou-rics, contra la hipocresia, contra aquell i aquell, contra tots. Kevin no te por. Com afirma a “The occasional flicker”: “No it’s definitely not heartburn / It’s just a little matter of burning / A little matter of burning nature”. I mentre crema, Rowland fabrica algunes de les millors cançons de la seva carrera: “This is what she’s like”, “Knowledge of beauty”, la esplèndida “One of those things” (un favorit personal i una lletra que recrimina als suposats socialistes que parlin de Palestina i Cuba, però mai d’Irlanda; els hi sona, això?). El disc, però, és destrossat pels crítics. Matxaquen l’us de diàlegs entre cançó i cançó (un recurs Oscar-Wildeà que Rowland sempre havia fet en directe: la conversa com a medi per exposar idees), matxaquen el fet que Rowland es negui a extreure’n cap single (quins ous), matxaquen la nova imatge... Un cop més, Rowland és el rebel, l’incomprés, el que fa el seu camí. Després de Don’t stand me down, Kevin entra en una depressió aguditzada per les drogues que durarà anys. Però el disc, malgrat el mal personal i aliè d’on surt, es manté avui en dia com una de les obres mestres del pop pur. I és que la puresa ho té, aixó: et crema.

Til I believed in my soul I kept burning and searching.
I've caused damage everywhere, I caused chaos everywhere,
til I believed in my soul.


(Article publicat originalment a la revista Benzina #10, desembre de 2006)