Everybody (Thrill Jockey, 2007) és un dels pocs discs actuals que fan honor a la llarga cadena d’influències autoadjudicades sense fer el ridícul, i sense ser un pastitx. De fet, creant un so nou per un nou món. The Sea and Cake, els seus autors (especialment Sam Prekop, l’home de la batuta), ho fan semblar tot tan natural que la única possible conclusió és que ho duen cosit a l’ànima. És soul music, gent.
Sonar a coses concretes, tenir influències òbvies, no és un crim. Teenage Fanclub –per dir un exemple– no s’han allunyat mai gaire del pop produït de Big Star, i ningú els ha denunciat encara. El pop és així. Es repeteix, s’enfonsa, torna a sortir a la superfície, i els seus acords es van canviant la roba per lluir millor en els balls de noves dècades. D’altra banda, hi ha grups que aconsegueixen un so tan particular, tan diferent de tot el que els precedia, que sembla que hagin inventat el que fan. Aquest és el cas de The Sea and Cake. Porten passaports marcats amb els segells del krautrock, la música brasilera, el jazz d’Impulse, el soul de Curtom o el dub jamaicà, però el que surt dels seus instruments és un pop que balla el hulahop, tan nou i estrany i dolç i rítmic que sembla que surti del no-res. I tanmateix, les influències mencionades es poden percebre, traient el cap pel darrere d’un determinat conjunt de notes. És només que és un flaire subtil en lloc d’obvi. Elegant. El toc d’algú que sap transformar les proteïnes assimilades en un nou gest.
The Sea and Cake potser són, com insinua la seva pàgina Myspace, un “supergrup del postrock” (tres paraules ben lletges, per cert, especialment “supergrup” i “rock”). Això és perquè es van formar el 1994 quan estaven a altres grups i ho van fer per un projecte únic que –després de set LPs– ja no ho és. Els anomenen supergrup, doncs, perquè Sam Prekop (guitarra, veu, líder) i Eric Claridge (baix) venien de Shrimp Boat, i Archer Prewitt (guitarra) és dels The Coctails, i John McEntire (bateria) és un Tortoise. I els anomenen postrock, imagino, perquè ningú sap què dir. Ja els he dit que The Sea and Cake eren difícils de desar a calaixos amb etiquetes. Jazz-pop, kraut-bossa, groovin-pop, melodic dub-pop... Podria passar el matí tractant de clavar-los l’agulla d’entomòleg, però no ho faré. És millor que els ho expliqui Sam Prekop, el cervell al sol.
El periodista anglès Kevin Pearce va dir fa anys que hi havia quelcom de gloriós en el fet que cada disc de The Sea and Cake sonés exactament com un disc de The Sea and Cake. O sigui, que havíeu aconseguit un so completament distintiu, impossible de confondre.
Vaja, això és un compliment molt alt, i crec de veritat que el so surt natural. No ens interessa premeditar cap direcció específica ni establir cap norma a què ens puguem adherir. Cada disc, espero, reflecteix acuradament el que ens interessa a cada època, és tot molt del moment. Però com que portem junts tant de temps, cada moment duu al darrere molta història, i aquest és un avantatge del qual intentem treure partit.
Tots els vostres discs em donen una estranya sensació de calma i plenitud, sense que això impliqui gens d’efecte new age / so-de-les-balenes. No gaire gent provoca aquesta placidesa.
Crear calma i placidesa mai ha estat la nostra ambició directa. Entenc perfectament com això s’esdevé, només que no és intencionat. M'interessa trobar la bellesa pura en la música, no només que sigui bonica sinó que es noti l'esforç de buscar la perfecció. Aquestes cançons poden evocar els elements que tu hi sents.
Malgrat el vostre so completament personal, vàries coses el permeten. Hi ha una mica de Marcos Valle i Joyce i brazilian, potser alguna cosa afrancesada, molt jazz, un pessic d’indie-rock (com a Crossing Line), un pessic de rock alemany (a Left on)... Diries que és una descripció correcta?
M’agrada tot el que menciones. Sóc especialment fan de Joyce, i Kraftwerk sempre han estat una inspiració. Diria que recentment he tractat de no escriure cançons que sonessin influenciades directament per la música brasilera. Em sembla que durant una època vaig estar perillosament a prop de convertir-me en un “estilista”, quelcom que mai m’ha interessat.
Hum. O sigui, que m’he inventat això del so francès.
No. Jo el que diria és que no sóc cap expert en música pop francesa, que no en conec la major part, però va haver-hi una època en què m’interessava molt Serge Gainsbourg. Morricone també ha estat una gran influència, i fins i tot avui m’adono que s’ha filtrat a la majoria de coses que escric. Això té a veure amb les seves melodies, molt intrincades però a la vegada molt directes.
El que és curiós és que, sigui el que sigui el que llenceu a l’olla, tots els vostres discos són bàsicament i decididament pop.
Crec que sempre hem treballat dins de la tradició del pop. Per molt que a vegades sembli que ens allunyem del cercle, el que fem és encara essencialment música feta per un grup pop.
En la meva opinió, un dels senyals d’identitat del grup és la veu. Una veu molt conversacional i pròpia, molt cool. Em fa pensar una mica en Mose Allison.
Bé, gràcies, una influència molt important en la meva manera de cantar ha estat la música de DJ jamaicana, específicament U Roy, Big Youth i Prince Jazzbo. Sempre m’ha sorprès per la seva natura conversacional i la seva qualitat rítmica. Pots cantar amb i en contra del ritme, per sobre i per sota de la música. És una gran influència en el meu fraseig.
Potser va ser la teva veu la que va fer que el teu disc en solitari What’s your new professor sonés tant a The Sea and Cake sense ser un disc del grup.
És cert, no hi ha manera de fugir de la meva veu. Realment és l’única manera que tinc de cantar, així que si canto és lògic que la gent pensi en The Sea and Cake. Les cançons per si mateixes estan, en una fase molt primigènia, tallades amb el mateix patró, així que el meu material solo podria també haver estat del grup. La diferència està en la gent amb qui contacto per posar en pràctica les meves idees. En qualsevol cas, sempre hi ha una connexió, sigui vocal o musical.
Els crítics tendeixen a afegir la paraula “críptiques” darrera la paraula “lletres” quan parlen del grup. Realment, algunes de les combinacions de paraules sonen xocants, estranyes.
N’estic d’acord. Les millor lletres també romanen xocants per mi. El cert és que no m’interessa un estil d’escriptura lineal, i que les impressions són per mi més importants que qualsevol missatge. Hi treballo molt, en les lletres, així que naturalment són essencials. Tanmateix, no sóc molt preciosista a l’hora d’escollir les paraules, em sento bastant alliberat de les seves limitacions, i això segur que contribueix que siguin bastant críptiques.
Quina és la prioritat que tots els membres de The Sea and Cake –donat que teniu altres grups– adjudiqueu al grup?
Per mi tots els objectius són iguals, només que es transformen en centrals depenent del moment. Bàsicament, quan The Sea and Cake comencen a treballar, aquesta és la prioritat per tots nosaltres. D’altra banda, depèn de mi de que The Sea and Cake estiguin o no actius.
Les cançons s’atribueixen a tot el grup. Ens pots explicar com funciona el procés compositiu?
Començo amb una col·lecció difosa d’idees en guitarra, que presento a Archer i Eric. Juguem amb elles, noves idees emergeixen, coses canvien, s’afegeixen arranjaments, i aleshores ens reunim amb John. Llavors ja treballem amb el que tenim com a grup. En aquest punt es graven els temes bàsics. Posteriorment m’enduc les gravacions al meu estudi i treballo en la veu. És en aquest punt quan sembla un treball en solitari. També sento que tinc un poder considerable sobre la música segons com canto, ja que abans de posar veus les peces encara són llibres oberts. Finalment, però, considero que la música està escrita per tots, perquè si un element canviés, el resultat seria completament diferent.
Xicago és un dels punts de referència de la música negra americana, sigui blues, soul o house. Quina és la teva relació amb tota aquesta cultura i com t’ha influït?
Encara em recordo del primer cop que vaig agafar una guitarra i vaig intentar tocar Xicago blues. Vaig créixer obsessionat amb la música de Xicago, i a casa escoltava tot el dia Curtis Mayfield, així que es pot dir que és una enorme influència. Quan vaig començar a tocar en un grup m’interessava més la història del jazz de Xicago, especificament AACM, i també em fascinava que Sun Ra hagués treballat aquí. Al final, però, en sóc només un fan, i realment no tinc una connexió cultural amb la música afroamericana.
Et preguntava això perquè trobo que The Sea and Cake és un dels grups menys “blancs” de tots els grups formats per gent blanca. I que això s’aconsegueix tocant música que no està basada d’una manera directa en paràmetres o acords del blues / r&b / soul.
Vaja. Això sí que és un compliment.
Per acabar, un inevitable moment nerd-fan-coleccionista. Digues discos i artistes que hagin modulat la teva visió de la vida, el món, la cultura, l’amor... I coses que estiguis descobrint ara.
Algunes de les coses que estic escoltant últimament són les recopilacions d’Studio One que treu Soul Jazz; s’està tornant una obsessió, la veritat. També l’últim disc de la Colleen, Les ondes silencieuses, em va agafar completament per sorpresa. És malèvolament bonic. També m’agrada molt el nou disc de Fennesz amb Sakamoto, Cendre. I hi ha un excel·lent grup de Baltimore que es diu Beach House, amb disc homònim. El nou de Panda Bear, Person Pitch, és genial.
Alguns dels artistes més importants per mi són: Sun Ra, Miles Davis, Lee Perry, Brian Wilson, Morricone, Walker Evans, Morton Feldman, Phillip Guston, Paul Klee, Atget, Curtis Mayfield, Neil Young i Nina Simone.
Kiko Amat
(Article publicat originalment a la revista Benzina #20, octubre de 2007)
