13 set. 2007

The Fleshtones: Roman Gods


THE FLESHTONES
Roman Gods
IRS, 1982

Què resulta més irritant? El rocker immobilista i antiexperiments o el crític de música avançada que refusa veure la joia incommensurable de la party music, la celebració inacabable del rock’n’roll i el soul més matussers? Ambdós són –si permeten que em posi Jardiel Poncela– altament assassinables, però són els segons els que han fet desaparèixer grups com The Fleshtones dels mapes del pop. Doncs, veuran, el que passa és que una part de la intelligentia decideix què és influient, seminal, surfejador del zeitgeist (per fer servir unes quantes paraulotes de crític), i també què és descartable, revivalista o barroer. Són aquests “grups d’experts” els que han aprovat fenòmens com el postpunk o l’electrònica o el free jazz, estampant-hi el segell de Molt Important, i els que han pixat a sobre del mod revival, el hardcore o el garatge 80’s. No vull que m’entenguin malament: sóc fan de Pere Ubu, ESG o Alice Coltrane (per dir tres noms a l’atzar). Però per mi estan al costat de Long Tall Shorty o Miracle Workers. Tot és bella música pop. Porta pantalons estranys, causa Sant Vito, és vermella amb flaixos púrpura, té acords inusuals, funciona en els seus propis termes, és autosuficient, brillant, exultant, sorollosa? Celebra que estiguem vius? Sí? Doncs portin-m’ho i que bordin els acadèmics. A més, els crítics no ballen.
Un dels fenòmens més injustament oblidats dels arbres genealògics oficials, doncs, és l’explosió garatge-psicodèlica dels 80. Una escena furiosament independent que ni va fregar les llistes ni partia de cap tipus d’intent innovador. Eren, senzillament, nens amb pentinats estranys intentant replicar el so dels seus grups favorits. I qualsevol persona sap que aquesta combinació ha creat les manifestacions més vitals de la música pop.

Rars entre els rars
The Fleshtones són, en l’entorn garatge 80’s, l’equivalent dels The Beat a l’entorn 2-Tone. Els rars. Els que ningú sap com agafar. Enmig d’una escena que, malgrat produir pàgines exultants de sorollot teenager, també va crear gran estupidesa, The Fleshtones eren els dislocats, els que es preocupaven menys de la norma i la rèplica quadriculada dels 60’s i més de la conga, la ballaruga i el fruir sexual de la música negra. No és fantàstica la contracorrent quan s’esdevé dins l’underground? Com Mark Eric –el tipus que va fer un disc d’harmonies surf en ple 1969, en plena era hippie– The Fleshtones no encaixaven a la superficie ni tampoc a sota terra. Per molta gent del contuberni garatger del moment, els Fleshtones eren massa “funky”. Aquesta paraula implica que el grup estava massa dedicat al ball, a la música de festa-al-menjador-de-casa-els-pares, a la negritud, a la farra i a acabar la nit vestit al riu, i massa poc a replicar amb cruesa pentinats i acords calcats del sixties punk. Això, que en la època era vist per alguns com el seu gran pecat, ha fet que els discs dels Fleshtones siguin objectes artístics que han sobreviscut al pas del temps amb glòria. Al so dels Fleshtones hi ha Lee Dorsey i Kool & The Gang, hi ha Eddie Cochran i Chocolate Watch Band i Rufus Thomas i disco music, hi ha funk i punk. Hi ha pel·lícules de teenagers, festes frat, hi ha hop i limbo i bugalú. Hi ha un saxo i una trompeta, per Déu. Hi ha un bombo que fa que instantàniament vulguis treure’t la roba i fer la bèstia de les dues esquenes amb la persona que tens al costat. No és màgic quan el pop provoca això? I res ho provoca millor que els Fleshtones.

La malaltia del ball furiós
Me n’adono, no es pensin, que cada cop biografio menys. I és que, la veritat, m’interessa més donar-los context, comparacions i definicions de la joia apassionada del so del grup que setze dades remastegades com papilla infantil. Però sí els diré que els Fleshtones es van formar el 1976 a NY. Que els dos membres clau són Peter Zaremba, vocal i orgue i MC (i cabell Retorn a Brideshead) i el guitarra Keith Streng, però acostumen a ser cinc. Que tocaven al CBGB i al Max’s Kansas City, però també al Danceteria (aquesta dicotomia els defineix del tot). Que van gravar un primer single per Red Star (la casa dels Suicide) que es deia American Beat –i que potser recordin de la BSO de la pel·lícula Despedida de soltero– i un primer LP inèdit que acabaria sortint en cassette a ROIR sota el nom Blast off! (Munster l’edità fa anys en vinil). Aquest primer disc és fantàstic, sí; però Roman Gods, el seu debut oficial (gravat el 1982 per la emergent IRS, llar de R.E.M.), és per mi l’epítom de la festa Fleshtoniana. Els el definiré amb una anècdota molt senzilla: intentava fer la crítica escoltant-lo alhora, i m’ha resultat im-pos-si-ble. O sigui: l’he hagut d’aturar. I saben per què? De cop estava ballant, senyors. BALLANT. Dansant sense samarreta com un arapahoe per tota l’habitació. I és que el poder celebratiu de Roman Gods és difícil de posar en paraules. Escoltar-lo és, com deia Thomas Pynchon al parlar de Jim Dodge, “com si t’haguessin convidat a una festa on se celebra tot el que és important”. Només punxar la primera cançó, The Dreg (Fleshtone-77), ja es veu per on va tot: tambors de ball Apatxe, fuzz i atmosfera lisèrgico-punk en la línia de The Piper at the Gates of Dawn, rabiós garatge 60’s i distorsió pop proto-JAMC. A les següents cançons s’estableix la combinació garatge i R&B funkós negre i el to general de gang delinqüent típic Fleshtone: molts cors es canten en grup i xisclant, les harmòniques gemeguen, les trompetes despentinen, el ritme para i torna a començar –a Stop Fooling Around, per exemple– com en una festa real amb MCs i un grup en directe, es lletregen els títols (a R-IG-H-T-S)... L’única versió de Roman Gods és, tanmateix, una completa declaració d’intencions: el Ride Your Pony de Lee Dorsey, un rhythm’n’blues soulesc que sempre ha provocat la macroconga instantània arreu. The Fleshtones, no creguin, van fer molts més discs bons després d’aquest. Hexbreaker, el següent, era també grandiós i, si m’apuren, jo recomano tots els àlbums en estudi fins el Powerstance del 1991. Però la fanfàrria de pura i formidable party music que desencadena Roman Gods a cada punxada és inigualable. Guardin-lo per al divendres nit. O per qualsevol circumstància de motí genital i combustió hormonal interna.
Kiko Amat
(Article publicat originalment a la revista Benzina#19 de setembre del 2007)