Astrud: Un grup de freds analistes de la cultura actual, dedicats en cos i ànima a la seva creació i els seus referents, surfejant per sobre el zeitgeist amb distanciament disseccionador? O més aviat un duet apassionadament compromès amb la seva pròpia ètica i amb les polítiques lliberadores i llibertàries del seu ball i el seu pop? El seu quart disc Tú no existes (Sinnamon, 06) ens en dóna pistes. I, les que falten, les donem aquí baix.
Els reis són els pares, però Astrud també ho són; els pares del pop ibèric d’avui, vull dir. En la nostra recerca de paternitat podríem anar molt més lluny. Podríem anar als seixanta, si volguéssim. Però al final hauríem d’admetre que els grans referents de molts dels grups que intenten fer música pop en castellà avui dia són, per una banda, Los Planetas. I, per l’altra, Astrud. Un duet transformat avui en dia en quartet (han afegit bateria i baix orgànics), format en el pop més sofisticat i bell, que tenen cura i que planten semàntiques lúcides però comprensibles, defensors del ball com a element que no cal que estigui apartat de la intel·ligència, ferotges satiristes, campions de la honestedat i l’‘em-despullo-davant-vostre-encara-que-me’n-faci-mal’.
Astrud es van formar l’any 1996, i eren Genís i Manolo. S’havien conegut a un concert de Pulp. Van decidir que el primer duria les programacions i el segon les estructures, melodies i lletres. Van treure un parell d’EPs, i després un álbum sencer que es va titular Mi fracaso personal (Virgin-Chewaka, 1999), i després tothom va començar a dir que eren els Pet Shop Boys del país, però no ho eren. Malgrat que sí que feien ball intel·ligent i intel·ligible, Astrud eren massa estranys, massa poc inclinats a entrar en la roda del hit-hit-hit, massa tossuts. La prova d’això fou Gran fuerza (Chewaka-Virgin, 2002); èxits de llustrar rajoles es mesclaven amb extenses peces –com Mentalismo- de fonament clàssic, èpiques però tendres. I el resultat d’això fou que acabaren la seva etapa amb Chewaka-Virgin i van començar amb casa nova, Sinnamon. Va ser amb ells amb qui tragueren el disc Performance l’any 2004. Un cop més, es mesclava el pop d’aspiració Top Ten (Todo nos parece una mierda, Vamos a un bar) amb les cançons d’art-pop complex i llustrat i, malgrat tot, perfectament lúcid i comprensible. La dicotomia Astrud, de nou i per sempre.
En total, són quatre àlbums amb l’aparició aquest mes del flamant Tú no existes (Sinnamon, 2006), i és innnegable que avui Astrud formen més que mai part indissoluble del teixit més ferm del substrat pop peninsular. És imposible nombrar-los o nombrar el pop en castellà sense que l’un acabi fent referència a l’altre. Per aquesta mateixa raó hi ha moltes idees preconcebudes al voltant d’Astrud. Idees que potser esmicolarem en aquesta entrevista a Manolo Martínez, guitarra, compositor i veu del grup.
Una part poc coneguda d’Astrud és el funcionament intern igualitari que funciona entre banda i col·laboradors. És a dir, que tu cobres igual a cada gira que la conductora de la furgoneta, el bateria o el tècnic.
Sí: quan acaba el bolo, un de nosaltres descompta les despeses dels guanys i ens diu a quant toquem cadascú. Però prova que el comunisme encara ens queda lluny és que alguna gent de fora del grup ens diu que el Genís i jo som generosos al “renunciar” a part del que “legítimament ens pertoca” en favor dels altres. Òbviament, no ens pertoca ni més ni menys que a la resta de gent que fa la feina amb nosaltres; la mateixa feina al mateix temps.
No et sembla irònic que, malgrat ser un grup completament antipostmodern, se us consideri com representants de la postmodernitat? És a dir, com un grup que passeja pel seu temps sense prendre partit, quan en realitat sou un grup amb fermes idees polítiques?
Si la gent ens veu com postmoderns, part de la culpa serà nostra; segurament caldria que ens esforcéssim molt més en explicar el que fem i per què ho fem. Una altra part de la culpa és el fet que tant al Genís com a mi ens fa molta vergonya aliena contemplar el presumpte compromís polític de la patuleia filosociata. Per posar un de tants exemples disponibles, la musa del glamour esquerrà que és Ana Belén; o el seu marit; o el Miguel Bosé dels nassos. O veure com dir quatre bestieses anti-Bush passa per antisistema. Mis cojones treinta y tres és antisistema l'Eva Hache.
En fi, que no volem que se'ns confongui amb la cosa PRISA/PSOE, amb el neoliberalisme aquest de cara amable tan fatigant com fastigós. Potser això acaba fent que sembli que no som ni aquí ni allà. Quan, en realitat, som aquí de totes totes.
Una cosa que cal que quedi clara és que nosaltres fugim de qualsevol tipus de relativisme: nosaltres sí tenim clar que hi ha coses que són veritat i coses que són mentida. La tradició antirrealista en què s'inscriuen els postmoderns nega aquesta obvietat, i això els fa de molt fàcil acontentar: per què discutir o denunciar fets vergonyosos, injustícies paleses, si no està clar que hi hagi veritats i mentides sobre ells? Aquest relativisme s'acompanya, doncs, gairebé necessàriament d'un cert relativisme moral, i ara ja l’hem feta: no hi ha ni mal ni bé, sinó segons com. Nosaltres neguem tot això apassionadament.
És curiós que hi hagi una part de l’ideari anarquista-llibertari que s’apropa perillosament a postures postmodernes, com la que postula García Calvo que “res és real”. No et sembla que dir que “res és real” és començar a claudicar ideològicament? Perquè si no existeix una realitat, no cal posicionar-se contra certes coses.
L'Agustín García Calvo és un escriptor notable, un gran traductor i un tio que, amb vuitanta anys, encara va fent tombs pels casals anarquistes de tot Espanya donant xerrades i discutint-se amb tothom. Això el fa digne d'admiració i, de fet, jo en sóc bastant fan. Dit això, crec que la seva filosofia és, per dir-ho ràpidament, rigorosament inintel·ligible. Un galimaties.
És potser curiós que hi hagi pensadors anarquistes que cauen en aquests paranys del discurs “culte”, o sigui, el discurs obscur, on no es poden distingir els arguments de les opinions; on, fins i tot, és de mal gust argumentar, perquè fa molta més patxoca l'aspecte oracular i intocable que proporciona el deixar anar epigrames sense sentit però amb profusió de terminologia sociopolítica (“revolució”, “classes”, “poder”, etc.). Tanmateix, es fa menys curiós quan ens adonem que aquesta és una mania que comparteixen un bon munt de pensadors, siguin anarquistes o no. Fins i tot un bon munt d’artistes pop estan abonats al mamoneo.
Com et defineixes a nivell polític, doncs? Comunista, amb quins matisos?
Comunista, sí. Tal i com jo ho entenc, això vol dir, sobretot, que cal acceptar com un tret bàsic de la societat que els recursos no són de ningú. Són de tothom. Això ha de ser part del contracte social, i és innegociable i indiscutible. A partir d'aquí, podem discutir el que es vulgui: si hem de fer més biblioteques o més exèrcits; si donar diners a l'esglèsia catòlica o als artistes de circ. Puc imaginar perfectament una democràcia multipartidista amb les seves esquerres i les seves dretes i tot el que vulguis, però això sí, el tema dels diners quedarà fora del debat: no són de ningú; són de tothom.
Malgrat que molta gent de l’entorn tendències-medis-moda pot ser fan vostre, sou un grup força allunyat de tota aquesta escena. No us agrada gaire el moderneig, les festes mediàtiques... En aquest sentit se us veu com un grup rarament íntegre, molt gelós de la seva intimitat, poc disposat a passar per l’adreçador per vendre més o sortir més als llocs.
Ens agrada fer fotos xocants i no ens fa res fer el ridícul. Això ens distancia de tant “intens” com hi ha al nostre gremi. Als tendències-medis-moda els deu fer gràcia i no els culpo. Això no vol dir que em caiguin bé. Tenim la sort de poder viure de la música, i a més a més podem fer-ho sense passar per l’adreçador de la cohabitació excessiva amb la fauna aquesta, ni amb cap altra fauna. No és integritat, és mandra.
Què n’opines, dels grups que accedeixen a anunciar coses (roba, per exemple) o a col·laborar en esdeveniments subvencionats per marques? Bill Hicks deia que si fas un anunci, ja estàs fora de la llista artística per sempre, ets “una altra puta en el gang-bang capitalista”. Ho veus així?
I tant que és veritat. El que és més trist és que el públic no concorri en aquest judici. La gent hauria de castigar a qui fa publicitat no anant a cap més concert, no baixant-se cap més disc. Has fet un anunci? Has decidit posar la teva “rebeldia” i el teu posat “alternatiu” al servei del negociete i del “lo mío pa mí”? Doncs ara dedica't a una altra cosa, xato. No col·laborar en esdeveniments amb “mecenes”, però, és cada vegada més difícil. Nosaltres tocarem al Summercase, i ja veuràs com ho fem damunt o al costat o a l'altre costat d'algun trencador i atractiu anunci. Abans a Madrid tocàvem a la Sala Arena. Ara la Sala Arena és la Sala Heineken, o sigui que ens hem hagut de buscar un altre lloc. L'opció per defecte, cada vegada més, és poc menys que portar tatuada una M de Movistar a cada galta. La gent hauria de començar a queixar-se molt des de JA.
Tinc un amic que (mig irònicament) sempre diu que prefereix algú d’ultradreta que el típic grup pop col·laboracionista ‘ho-anuncio-tot-si-em-paguen’, un grup sense concepcions morals, sense cap tipus d’ètica, que tant pot fer promoció de begudes avui com de telefonia demà.
No sé, quan et trobes amb un tio sense gaire opinió jo tendeixo a pensar que encara hi ha esperança. Tot és anar a parlar-hi, i com el que diem nosaltres és el que fa sentit, tard o d'hora ho acaba veient. Com deia, l'opció per defecte és participar del putiferi publicitari, i en aquest clima és, encara que trist, excusable que algú es despisti. Aquests d'ultradreta de què parles estan, potser, més enllà d'aquest tipus d'esperança.
Els pitjors de tots són, com sempre i per tot, els amorals convençuts: els taurons empresarials, els que volen que l'opció per defecte sigui la que és ara mateix.
Parlem ara del nou disc abans que m’acomiadin. D’on surt la idea per a El vertedero de Sâo Paolo?
És una broma privada de sobretaula del nostre baixista, l’Eduard. Sempre acabem jugant al joc de quines coses passades de moda, o que estaran de moda en el futur, poden arribar-hi. Al mateix temps, és una manera de dir que les coses són coses. El vertedero no és un símbol; és un munt d’objectes de merda en un indret.
Algun esdeveniment concret motiva l’autoflagel·lament brutal de Minusvalía?
Ve d’aquella sensació que tens quan t’agrada algú però saps que la història no va enlloc. I la inutilitat d’aquells sentiments és menys important que el capítol d’una sèrie de TV. L’absoluta puerilitat dels teus sentiments, i com aquest filldeputisme abúlic és el centre de moltes relacions.
A Acordarnos t’ha sortit el tret per la culata. És una cançó antinostàlgia que desperta intenses sensacions de nostàlgia.
Estava previst, llest. La gent que es queixa de la nostàlgia (jo la veig una força paralitzant) són els que acaben sent més nostàlgics. Hi ha gent que es queixa de la sinusitis i gent que es queixa de la nostàlgia.
Per què Los Otakus? Tens una curiositat particular per aquesta subcultura o es tracta només d’una metàfora per parlar d’una altra cosa?
Tinc una curiositat particular, en el sentit que és un tipus de gent que desconec. Em fascina com algú que ve del mateix lloc que jo (de classe obrera) decideix canviar de referents culturals així. D’altra banda, és una excusa per parlar de la possibilitat de redempció. Del fet que des de fora et vingui una neteja fonamental.
Hi ha influències musicals concretes que no haguessis emprat abans? Kraut rock, o m’ho invento?
M’encanten Neu! I tot el rotllo motorik és fantàstic. A la gira d’Algo Cambió portàvem el Neu 1 i el Neu 2 i els escoltàvem volta i volta. És a dir, que sí.
És Noam Chomsky una cançó inicialment política que va acabar sentimental?
Noam Chomsky és el meu ídol. Un tio que va canviar la lingüística per sempre més, el Darwin de les ciències humanes. Però que, en lloc d’acontentar-se amb formar part de l'elit intel.lectual i deixar-se fer la pilota, ha decidit defensar l'anarquisme precisament als Estats Units. Això és d'una valentia i una honestedat que em semblen emocionants. El que passa és que, com no faré un panegíric de l'home, perquè em faria vergonya i no li veig l'interès artístic, acaba sortint a una cançó com de retruc i amb una altra excusa. No sé, potser això també ens fa semblar postmoderns. Què vols, són gangues de l’ofici.
Kiko Amat
(Article publicat originalment a la revista Benzina #15 el maig de 2007)
