MOSE ALLISON
Mose Alive!
Atlantic, 1965
Mose Allison va néixer a Tippo, al delta del Mississippi, l’any 1927. Fill d’un petit terratinent liberal que cultivava cotó, Allison va estar des de petit en contacte amb el blues rural de la comunitat negra. Al Delta no calia buscar molt; TOT el que rodejava el jove Mose era el blues. Aquell blues que mesclava la lamentació amb un esperit d’esperança eterna que impregnaria també el seu fill natural, el soul. El blues, no cal dir-ho, és música de supervivència però –al contrari que altres músiques de tradició europea– la seva dialèctica mai es limita a la queixa. Aquesta és la seva glòria. El blues, com a força positiva, està en constant recerca de solucions, de maneres de controlar la situació, de vèncer. I les eines per fer-ho acostumen a ser la ironia, el doble sentit, la desdramatització; tot el que ajudi a conservar la dignitat personal. Podran aixecar el fuet, però seguirem rient.
Mose Alive!
Atlantic, 1965
Mose Allison va néixer a Tippo, al delta del Mississippi, l’any 1927. Fill d’un petit terratinent liberal que cultivava cotó, Allison va estar des de petit en contacte amb el blues rural de la comunitat negra. Al Delta no calia buscar molt; TOT el que rodejava el jove Mose era el blues. Aquell blues que mesclava la lamentació amb un esperit d’esperança eterna que impregnaria també el seu fill natural, el soul. El blues, no cal dir-ho, és música de supervivència però –al contrari que altres músiques de tradició europea– la seva dialèctica mai es limita a la queixa. Aquesta és la seva glòria. El blues, com a força positiva, està en constant recerca de solucions, de maneres de controlar la situació, de vèncer. I les eines per fer-ho acostumen a ser la ironia, el doble sentit, la desdramatització; tot el que ajudi a conservar la dignitat personal. Podran aixecar el fuet, però seguirem rient.
Mose Allison es va banyar en això. Si el blues és la base del seu estil, el jazz, però, va descobrir-li la “varietat tonal, la independència rítmica i una fonamental exhuberància en l’estil”. L’època en què va fer de trompetista a l’exèrcit l’acabaria transformant: “Era un fanàtic del bebop; el bebop era la meva creuada”. El noi de poble va tornar amb tupè, parlant amb slang hip i embotit en un vestit Zoot Suit. Pel camí havia descobert el món d’infinita elegància del jazz, l’arrogància suprema d’aquella música de violenta joia i autoafirmació, i l’havia feta seva. Si la ironia i l’estoicisme venien del country blues, del bebop agafaria la posa elegant, la fredor aerodinàmica modernista.
Mose Allison acabaria mudant-se a Nova York, treballaria amb Al Cohn i Zoot Sims en plena bohèmia de club, es faria un nom propi i fundaria els seus trios i quartets. Va gravar desenes de discs a diversos segells. Començà amb Prestige (l’època rural que va iniciar Back Country Suite el 1957), seguiria a Columbia i acabaria a Atlantic (de 1961 a 1976, l’època que potser el defineix millor). En aquest Celler els vull parlar d’un disc en concret d’aquesta etapa, però abans, una mica d’estil.
Mose Allison acabaria mudant-se a Nova York, treballaria amb Al Cohn i Zoot Sims en plena bohèmia de club, es faria un nom propi i fundaria els seus trios i quartets. Va gravar desenes de discs a diversos segells. Començà amb Prestige (l’època rural que va iniciar Back Country Suite el 1957), seguiria a Columbia i acabaria a Atlantic (de 1961 a 1976, l’època que potser el defineix millor). En aquest Celler els vull parlar d’un disc en concret d’aquesta etapa, però abans, una mica d’estil.
Estil
L’estil de Mose Allison no es pot comparar, perquè no té comparació. Tant si toca com si canta és inconfusible. Invariablement, a l’entrar en contacte amb la seva música, l’oient es troba en una situació de perplexitat (“¿Què coi és això?”) que deriva cap a la més extrema calma (“Les coses aniran bé”) i plaer terapèutic. Mose Allison canta d’una manera mig dialèctica, per la qual Patti Jones el definia com “un baríton estoic i conversacional”. La seva manera de frasejar és relaxada i natural, gens pretenciosa, sempre honesta (tres coses que, segons ell, li vénen directament de la cultura negra). Allison puntua tot això amb un piano dissonant i onomatopeic, empès per una estranya veu nasal que ho vernissa tot del flaire sardònic del hipster. Escoltar el seu rumboogie groove (la mescla de latin i boogie woogie que es troba a les seves cançons més famoses) és entrar en un opiaci contacte directe amb l’essència del cool: Baby Please Don’t Go, Seventh Son, Parchman Farm, Wildman on The Loose, Foolkiller... Ni te n’adones i ja estàs recolzat a una paret, fent petar els dits, aixecant una cella i adoptant la postura eterna de “Jo contra el món”.
Encara que Allison fa instantàniament seves les composicions dels altres, els temes propis resulten igualment genials. En ells hi ha tot el que és valuós a l’art de fer cançons: dobles sentits, ironia i humor (sense escarafalls; no ha de ser ridícul ni groller), pathos, emoció, ambivalència, intel·ligència i una magnífica economia de paraules. Les admeses influències no musicals de Mose Allison són Mark Twain, el poeta Kenneth Patchen, Kurt Vonnegut, Céline i les teories sobre l’art de R.G. Collingwood. En els seus “Càntics universals”, Allison parla en nom de la humanitat sencera, fent servir el principi que “si es pot aplicar a un mateix, es podrà aplicar als altres”. Mose Allison és, tanmateix, únic. Preguntin a Brian Auger, Georgie Fame (que n’era gairebé un imitador) o Pete Townshend dels Who, tots herois del R&B britànic de club mod. Tots ells li tenien autèntica devoció, com li tindran vostès també. A mi, Mose Allison m’ha acompanyat una vida sencera, i és la meva infal·lible medicina contra l’angoixa; al sentir-lo cantar, m’envaeix una sensació zen d’“ei, a prendre pel sac”. És l’àngel que em xiuxiueja a cau d’orella: “tot té solució”. I si no en té, anem a fer una cervesa.
El disc
Aquest és un Celler extrany. Vull dir, aquest possiblement no sigui el millor disc de Mose Allison (malgrat que la Patti Jones el defineixi com “l’estel polar” de l’estil moseià), però els hi recomano per dues raons. Primer, li tinc molta estima perquè és el primer que vaig escoltar. I segon, crec que ha de ser també la seva, d’introducció. Hi ha altres discos d’ell que he acabat adorant igual, però a tots he trobat que hi faltava aquella o aquesta cançó. Mose Alive! es va gravar en directe l’octubre de 1965 al club Lighthouse d’Hermosa Beach, Califòrnia. Al disc fan la Santíssima Trinitat Baby Please Don’t Go, Seventh Son i Parchman Farm. Tenen la meva cançó (i lletra) favorita d’Allison: I’m Smashed, inèdita en estudi quan va sortir el disc, un himne personal al tema clàssic: “Estaré fet una merda, però encara no m’he rendit”. Mose Alive! té també exemples del que podia fer l’artista amb estàndards d’altri (aquí pinta d’or el Since I Fell For You, el Love for Sale de Cole Porter i l’excepcional I Love the Life I Live de Willie Dixon; a altres discs convertia en peces pròpies cançons pop o swing com You’re a Sweetheart o Fool’s Paradise). I una curiositat vital: el directe els donarà una idea de com eren els cèlebres “sorollets” de Mose Allison. Admesos per gent com Al Kooper com una de les peculiaritats del seu estil, a Mose Allison se’l sent en solos o intervals no-vocals gemegant, taral·lejant, cantant amb sanglots i tos, de cop més fan que performer. Si volen enamorar-se de Mose Allison, doncs, aquesta és la primer carta d’amor que han de llegir. Després tenen tota una vida per fer-se companyia l’un a l’altre.
Kiko Amat
L’estil de Mose Allison no es pot comparar, perquè no té comparació. Tant si toca com si canta és inconfusible. Invariablement, a l’entrar en contacte amb la seva música, l’oient es troba en una situació de perplexitat (“¿Què coi és això?”) que deriva cap a la més extrema calma (“Les coses aniran bé”) i plaer terapèutic. Mose Allison canta d’una manera mig dialèctica, per la qual Patti Jones el definia com “un baríton estoic i conversacional”. La seva manera de frasejar és relaxada i natural, gens pretenciosa, sempre honesta (tres coses que, segons ell, li vénen directament de la cultura negra). Allison puntua tot això amb un piano dissonant i onomatopeic, empès per una estranya veu nasal que ho vernissa tot del flaire sardònic del hipster. Escoltar el seu rumboogie groove (la mescla de latin i boogie woogie que es troba a les seves cançons més famoses) és entrar en un opiaci contacte directe amb l’essència del cool: Baby Please Don’t Go, Seventh Son, Parchman Farm, Wildman on The Loose, Foolkiller... Ni te n’adones i ja estàs recolzat a una paret, fent petar els dits, aixecant una cella i adoptant la postura eterna de “Jo contra el món”.
Encara que Allison fa instantàniament seves les composicions dels altres, els temes propis resulten igualment genials. En ells hi ha tot el que és valuós a l’art de fer cançons: dobles sentits, ironia i humor (sense escarafalls; no ha de ser ridícul ni groller), pathos, emoció, ambivalència, intel·ligència i una magnífica economia de paraules. Les admeses influències no musicals de Mose Allison són Mark Twain, el poeta Kenneth Patchen, Kurt Vonnegut, Céline i les teories sobre l’art de R.G. Collingwood. En els seus “Càntics universals”, Allison parla en nom de la humanitat sencera, fent servir el principi que “si es pot aplicar a un mateix, es podrà aplicar als altres”. Mose Allison és, tanmateix, únic. Preguntin a Brian Auger, Georgie Fame (que n’era gairebé un imitador) o Pete Townshend dels Who, tots herois del R&B britànic de club mod. Tots ells li tenien autèntica devoció, com li tindran vostès també. A mi, Mose Allison m’ha acompanyat una vida sencera, i és la meva infal·lible medicina contra l’angoixa; al sentir-lo cantar, m’envaeix una sensació zen d’“ei, a prendre pel sac”. És l’àngel que em xiuxiueja a cau d’orella: “tot té solució”. I si no en té, anem a fer una cervesa.
El disc
Aquest és un Celler extrany. Vull dir, aquest possiblement no sigui el millor disc de Mose Allison (malgrat que la Patti Jones el defineixi com “l’estel polar” de l’estil moseià), però els hi recomano per dues raons. Primer, li tinc molta estima perquè és el primer que vaig escoltar. I segon, crec que ha de ser també la seva, d’introducció. Hi ha altres discos d’ell que he acabat adorant igual, però a tots he trobat que hi faltava aquella o aquesta cançó. Mose Alive! es va gravar en directe l’octubre de 1965 al club Lighthouse d’Hermosa Beach, Califòrnia. Al disc fan la Santíssima Trinitat Baby Please Don’t Go, Seventh Son i Parchman Farm. Tenen la meva cançó (i lletra) favorita d’Allison: I’m Smashed, inèdita en estudi quan va sortir el disc, un himne personal al tema clàssic: “Estaré fet una merda, però encara no m’he rendit”. Mose Alive! té també exemples del que podia fer l’artista amb estàndards d’altri (aquí pinta d’or el Since I Fell For You, el Love for Sale de Cole Porter i l’excepcional I Love the Life I Live de Willie Dixon; a altres discs convertia en peces pròpies cançons pop o swing com You’re a Sweetheart o Fool’s Paradise). I una curiositat vital: el directe els donarà una idea de com eren els cèlebres “sorollets” de Mose Allison. Admesos per gent com Al Kooper com una de les peculiaritats del seu estil, a Mose Allison se’l sent en solos o intervals no-vocals gemegant, taral·lejant, cantant amb sanglots i tos, de cop més fan que performer. Si volen enamorar-se de Mose Allison, doncs, aquesta és la primer carta d’amor que han de llegir. Després tenen tota una vida per fer-se companyia l’un a l’altre.
Kiko Amat
(Article publicat previament a la secció El Celler de la revista Benzina#16, juny de 2007)