4 nov. 2004

El.leccions from hell

Deixo pas a la nostre corresponsal als Estats Units. Recordeu que els teclats d'allà no tenen ni accents ni c trencades ni res. Maria, quina es la teva visió de les eleccions americanes?

Ahir a la nit vem arribar a casa els nostres amics de DC despres de passar cinc dies a NY. L'ambient, tant ahir com avui, es com si no estigues passant res. A Barcelona vem viure les ultimes eleccions (tant decissives com aquestes) amb la sensacio que alguna cosa podria canviar. Aqui, realment sembla que molta gent ha perdut l'esperansa, i ni tan sols es molesten en votar. Tambe s'ha de tenir en compte que la majoria de gent jove viu fora del seu estat d'origen i no estan empadronats a la ciutat on viuen, per tant, el proces es fa molt mes complicat i sembla estigui fet espressament perque nomes votin els de sempre. Aquest any hi ha hagut moltes campanyes per intentar que voti tothom, sobretot destinades als
joves i als negres. La campanya perque els negres votin anomenada VOTE OR DIE consistia en cartells gegants en els que celebritats com Naomi Campbell, Puff Daddy (si, es trist que sigui ell, pero s'ha passat els dies previs al dia D sortint a programes i intentant que la gent negra votes), Lil Kim, Pharrell, i tots els personatges mainstream d'aquesta comunitat portaven samarretes amb el penos slogan. Pels joves hi hagut tota l'extranya campanya que relacionava el sexe amb les votacions (com si fos l'unic que ens pogues atraure) i desenes de sub-campanyes alternatives basicament anti-Bush i que ni tan sols anomenaven al sempre desapercebut Kerry. Pero tot es en broma, Bush fa riure, no fa por, i tot es basa al voltant de llibres amb les seves frases mes gracioses, samarretes amb tonteries mitiques com allo de l'entrepreneur i els francesos, acudits de stand-up comedians... Nomes una part molt petita de la poblacio fa fanzines o llibres que realment alerten del gran perill que pot suposar seguir tenint aquest home al capdavant del pais mes poderos del mon. A mi em sembla que hi ha moments en que certes coses deixen de fer riure (com aquelles fotos de Bush fent veure que buscava els inexistents missils iraquians als calaixos del seu escriptori, en broma,
clar), pero aqui sembla que mai arriba aquest moment. Tot acaba sent caldo de Jay Leno i acudits avorrits per explicar a la taula durant el sopar.
Ahir molta gent estava trista i parlaven de mudar-se a un altre pais, com molts deiem que fariem si tornava a guanyar l'Aznar. Avui hem vist una mena de manifestacio de 5 persones (sense exagerar) a una plasa, pero ningu se'ls mirava. Aixo es tot el que ens ha fet notar que
hi havia hagut unes el.leccions. Fa molta por pensar en la cantitat de gent que segueix recolzant a aquest home, i no em puc imaginar que pot arribar a passar en els proxims 4 anys. Estem a una ciutat on el 90 % de la poblacio ha votat per John Kerry, i ens imaginavem que avui hi hauria alguna revolta i tornarien a cremar una part de la ciutat (les seves propies cases) com quan va morir Martin Luther King, pero no ha passat res. No hi ha por ni desesperacio enlloc, nomes una mica de molestia, pero com diuen alguns aqui (els mes "d'esquerres" que coneixem), tampoc passa res, les nostres vides seguiran sent iguals.
Maria Amat. La Escuela Moderna, Washington