Desde la aparición de Napster, las grabadoras de CD's y los "top-mantas" que a las grandes corporaciones y sus vasallos (i.e. SGAE), viendo peligrar el sustento de ejecutivos y mandamases (los músicos se la sudan, no os engañeis), se les llena la boca de palabras grandilocuentes cuando intentan colarnos que el fin de la industria discográfica significará también el fin de la música. "Asustaros pecadores, si os grabais los CDs y os bajais cosas de internet matareis la música!"
No hace falta pararse a pensarlo mucho para darse cuenta que esta afirmación es una de las cosas más estúpidas y arrogantes que jamás hayamos oído, y como siempre trata de aprovecharse de la buena fé de la gente para argumentar sus intereses corporativos y comerciales.
Creo que todo el mundo debería tener derecho a grabar, bajarse o hacer con la música lo que le pasara por los winflins y más si pensamos a donde va todo el dinero que pagamos tanto en impuestos como en recargos estúpidos. Y eso lo digo sin ser una persona a quien le guste especialmente descargar música por internet por varias razones: a) no tengo banda ancha b) me gusta poner la música físicamente (abro envoltorio, coloco disco, giro la cara,…) y por tanto no escucho música por el ordenador y c) creo que la mayoría de gente no se baja música por el placer de escucharla sino por el vicio de tenerla, cosa que demuestran frases como "Dejo el PC enchufado durante días y me bajo las discografías enteras de todos los grupos, DVD's de todas las películas y blah blah blah", a lo que yo respondo "¿Y te da tiempo a escucharlo todo?". La respuesta suele ser "No, uh… pero así ya lo tengo".
Pero creo firmemente que lo que las majors temen tanto no va por estos derroteros.
Cuando se habla de éste "fin de la música" no puedo evitar pensar en esas escenas creativas en ebullición, nuevos movimientos, nuevas bandas… y en los sellos que los ayudan y mantienen creando, en Dischord, Touch&Go y todas esas discográficas honestas que siguen vendiendo tantos o más discos que antes de ésta supuesta "crisis del sector".
Ellos son el opuesto exacto de la Industria musical corporativa y demuestran que cuando se habla de la industria discográfica y de cómo "siempre ha funcionado así", con toda ésta jerarquía, éste derroche de dinero en promoción innecesaria, esta manipulación y encumbración de productos inocuos sin ningún talento, etc. no es más que una burda mentira para encubrir el verdadero estado de las cosas.
Los medios de comunicación de masas (o por lo menos las revistas musicales) tienen que darse cuenta de que hay una manera mucho mejor y infinitamente más honesta en la que un sello discográfico puede funcionar, deben proclamarlo a los cuatro vientos y que la gente vea que el único problema es cómo funciona ésta industria del disco capitalista, avariciosa y manipuladora y no si un día van a desaparecer los discos o los CDs.
Kill Rock Stars, K records, etc. demuestran que el proyecto de producir y vender discos (no música, la música en sí no puede ni debe ser vendida cómo tal) existirá mucho después de que el gigante corporativo discográfico muera comido por su propio cáncer. Y demuestra que la transición desde una industria musical corporativa hacia una industria controlada por pequeñas comunidades y pequeños negocios hechos por y para fans no es una cosa a la que temer sino que hay que encumbrar y desear. De hecho es todo lo contrario: ensalzar la creatividad y el riesgo de las bandas por medio de la confianza de la discográficas, que son gente como ellos, apasionados de la música, y no un cerdo fascista gordo, fumando un puro en un despacho de Miami.
Creo que el debate debe dejar de centrarse en "como salvar la industria del disco" sino más bien en si realmente hace falta salvarla. La gente ha de tomar posiciones sobre lo que realmente está hundiendo lo que hace 30 años era una industria próspera y eso no son más que las repugnantes prácticas comerciales de las majors: coartar el riesgo y la creatividad, hinchar abusivamente los precios, hundir escenas independientes con sus contratos de exclusividad, etc. Esto es lo que hunde su mercado y no los top-mantas.
Pensad en toda la gente a la que le importa un pimiento que se hunda la industria del disco y lo dicen y repiten en todas las entrevistas, ya sean Fugazi, Godspeed you black emperor, Calvin Johnson o Hello Cuca, y por otra parte, recordad a todos los que estaban el otro día en La Zarzuela con el "Zapatitos" y Teddy "el Canario" Bautista pidiendo ayudas para salvar la putrefacta inbdustria musical corporativa (creo recordar ver a Loquillo, Amaral, La Oreja de Van Gogh) y decidid por vosotros mismos.
Uri Amat
29 de juny 2004
23 de juny 2004
Abel Paz, anarquista coherent
Entrevista a en Abel Paz, escriptor anarquista, publicada pels nostres cosins llunyans de la Fundació Ferrer i Guardia. Atenció a les definicions d'anarquisme i a la frase "viure en majúscules", que nosaltres adoptem com a sub-lema situacionista de La Escuela Moderna.
Sorry spaniards, it's in catalan.
So shoot us.
Abel Paz, nom de guerra de Diego Camacho, té 75 anys. És un vell lluitador llibertari que viu a cavall entre Barcelona, Toulouse i qualsevol indret del món on hi hagi algú que vulgui fer la revolució. Militant del grup "Els quixots" de les Joventuts Llibertàries és un tros de la història viva d’aquest país. Ha escrit varis llibres sobre la Revolució i la Guerra Civil i és biògraf del dirigent anarquista Buenaventura Durruti.
– Hola!
– Començo per dir que abans de les putes en deien ‘mujeres públicas’. Ara aquest nom –homes públics– l’han agafat els diputats i els ministres. Tots aquests són homes i dones públics. Ara les putes són privades i són honrades. El que és deshonrat és el que és públic.
– A qui li fem l’entrevista, a Diego Camacho o a Abel Paz?
– A Abel Paz.
– Per què?
– Perquè Abel Paz és el nom de combat. Sóc un combatent sempre en actiu.
– A Diego Camacho no li podem preguntar res?
– Li podeu preguntar el que vulgueu, ja veurem que diu després d’un got de vi.
– Què li preguntaria Diego Camacho a Abel Paz?
– És una bona pregunta. Què pensaria Diego d’Abel. Què pensaria Abel de Santany. I què pensaria la policia de tots tres?
– Com et definiries?
– Sempre he estat anarquista. Des que vaig néixer. Si hi ha una altra vida, demanaré l’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc.
– Com et definiries políticament?
– Jo no em defineixo políticament. Jo no en sóc de polític. Sóc un ésser humà.
– Què vol dir ser anarquista?
– Ser anarquista és ser una persona coherent. Tenir una conducta personal. Portar les idees a la pràctica al màxim, sense esperar que hi hagi una revolució. Això es pot fer ara. És una concepció filosòfica, és un estat d’esperit, una actitud davant la vida. Penso que aquesta societat està molt mal organitzada, tant socialment, com políticament com econòmicament. Cal canviar-ho tot. L’anarquisme invoca una vida completament diferent. Tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia.
– Posa algun exemple...
– A mi m’han organitzat la vida, jo no hi he intervingut i no em satisfà. Una vegada jo he pres consciència del que em va i del que no, llavors lluito per canviar aquesta vida de manera que sigui diferent i que porti la satisfacció a la gent. És evident que tot això és molt elàstic. Si avui preguntes a la gent: "Es pot canviar la vida?" La gent et dirà: "vull que em paguin tants calés, que em toqui la loto". Per a mi això no és vida. Avui dia la gent són esclaus. Esclaus els que no tenen calés. Esclaus els que en tenen uns quants. I esclaus els que en tenen molts. L’esclavitud ve de la manera en què estàs obligat a viure dins el convencionalisme, l’egoisme, la perversitat. L’ésser humà no ha nascut per viure així. Ha nascut per viure una vida diferent.
– Què és una vida diferent?
– És la pau espiritual, la tranquil·litat, el camp, treballar el menys possible, el suficient per poder viure. Gaudir de la bellesa, del sol. Gaudir de la vida amb majúscules. Ara es viu en minúscules.
– Et sents lliure?
– Hi ha dues maneres de viure la llibertat: espiritualment i materialment. Materialment no em sento lliure perquè vagi on vagi em sento oprimit. Interiorment em sento lliure perquè estic contra tota aquesta merda. Ningú em pot imposar que jo hagi d’acceptar-la. El fet de protestar contra tota aquesta injustícia ja és una manera de ser lliure.
– Per protestar t’has de mantenir fora del sistema?
– Jo he treballat tota la meva puta vida, però he treballat i m’he revoltat a cada instant. Es pot treballar i acceptar-ho tot: Sí patró, sí amo. O pots treballar dient no, no i no. Si no tens més collons que treballar, d’acord, però revoltant-te. Es tracta de no adaptar-se totalment a les coses. Tot ve de la racionalitat de les coses, si ets conscient llavors la revolta serà natural. Si no ho ets la revolta esdevé desesperada i inútil. Si no has trobat un sentit o altra a la vida aquesta et pot conduir directament a l’esclavatge més salvatge, inhumà i desesperat.
– L’anarquisme és una actitud molt individual?
– L’anarquisme és una concepció de la vida que neix amb l’individu. L’individu però és un ser sociable. Viu en societat. La meva actitud es reflexa fatalment en el meu entorn social, per tant no es tracta de l’individualisme en el sentit burgès. Individualitat vol dir personalitat. L’individualisme no vol dir tot per a mi i als altres que els donin pel cul. Cal no claudicar mai de ser tu. Això ho pots compartir amb els demés. Jo puc discutir tranquil·lament amb tu encara que siguin diferents les nostres concepcions i la nostra manera de ser. Jo entenc el que tu penses i tu entens el que jo penso. Com sigui que la veritat no és absoluta, alguna cosa del que jo penso i alguna cosa del que tu penses contenen veritats. A través d’aquestes miques de veritat és com les societats poden ser lliures.
– L’anarquisme és una teoria?
– No, l’anarquisme no és una teoria, és un fet natural. És l’evolució. És la marxa de la vida sobre la vida. La gent que pensa que l’anarquisme és una teoria com el marxisme s’equivoca. El marxisme és una teoria artificial d’un moment determinat de la història. Passa aquest moment i aquesta teoria ja no val. L’anarquisme és vàlid sempre perquè és l’esperit de revolta que existeix en l’ésser humà.
(Sona el telèfon, parem el casset)
– On vas néixer?
– A Almeria. Tenia una mare molt intel·ligent que era analfabeta. El meu pare també ho era. Vaig començar a veure les desigualtats econòmiques des de la infància. Per exemple, no podia anar a escola perquè a casa no podíem pagar. Donava la casualitat que el fill del burgès que vivia al davant portava barret, americana i rellotge. Era la imatge del poder econòmic per damunt de la misèria del meu pare que havia d’agafar la falç. Comences a sentir la lluita de classes d’una forma instintiva: per què el fill d’aquest pot anar a l’escola i jo no?
– Quan vas venir a Barcelona?
– D’una manera definitiva vaig venir amb 8 anys cap a l’any 29.
– Hi havia diferència entre l’anarquisme d’aquí i el d’allà?
– L’anarquisme català és més racional, més utilitari i en el fons més conservador. Hi ha raons històriques. El moviment obrer va néixer a la indústria tèxtil i aquesta va tendir ràpidament a l’especialització. El pas de l’artesania a la fàbrica va generar la necessitat de la solidaritat davant la malaltia i els acomiadaments. Els obrers s’havien d’ajudar mitjançant les mútues on es cotitzava part del sou. Llavors neix el sindicalisme. Tot plegat crea unes condicions d’estabilitat i de progrés dins l’ofici. Aquesta estabilitat dóna peu a llogar cases, etc., que costen calés i que cal conservar. L’anarquisme andalús és un anarquisme temporer, de collita a collita. La gent treballa tres mesos. La gent no té res més a conservar que la misèria. Per tant era més subversiu, més actiu, més prest a revoltar-se que els anarquistes catalans.
– A Barcelona com entres en contacte amb la CNT?
– El meu oncle era anarquista. A casa es reunien permanentment gent del seu grup de la CNT-FAI.
– Et poses a treballar als 12 o 13 anys?
– A estudi, el professor volia que fos mestre d’escola. Però jo cridava: vull treballar! Em van posar en un despatx a fer de meritori. El primer que vaig fer va ser comprar la Soli (Solidaridad Obrera) cada dia, el doblegava i me’l posava a la butxaca com ho feien els obrers. Allí hi havia un noi que era de les Joventuts Llibertàries. Als 13 anys ja n’era membre.
– És molt important per a tu llegir el diari?
– És indispensable. Si no llegeixes el diari cada dia no estàs informat de res.
– I què feien les Joventuts Llibertàries?
– Discutíem els problemes dels joves, la manera per ser més dels que érem. Fèiem proselitisme. Publicàvem premsa clandestina. Organitzàvem conferències i mítings.
El nostre local era al carrer 2 de Maig, al Clot. Era una tasca. El fill de l’amo era de les Joventuts i ens reuníem a la rebotiga. Normalment fèiem les activitats els diumenges al matí. Ens ho passàvem molt bé. Hi havia música, ball, etc. A l’estiu sortíem uns 5.000 o 6.000 joves cap a la muntanya, cap a Les Planes, Sant Miquel del Fai, etc.
– Quin tipus de lectures fèieu?
– Hi havia l’editorial Tierra y Libertad, La Revista Blanca amb Federica Montseny i Federico Urales o l’editorial Estudios, Tiempos Nuevos, Revista Naturalista i revistes anarquistes.
– Algun llibre concret et va marcar?
– Sembrando flores de Federico Urales, Las aventuras de Nono de Jean Grave.
Però no existien llibres teòrics. En el moviment obrer hi havia gent que escrivia amb una certa profunditat però eren més aviat pràctics: Federico Urales, Tarrida del Màrmol, Isaac Puente, Martínez Rizo, etc. Si no hi hagués hagut moviment anarquista no hi hagués hagut guerra civil i ara Espanya seria un país de monges i capellans. D’altra banda, el Dr. Fèlix Martí Ibàñez, sexòleg i psicoanalista publicava la revista Estudios. Era una finestra a la cultura estrangera al nostre país. Divulgava autors com Thomas Mann, etc. O Giménez Gallardo, tipògraf i els que anaven a l’Escola del Treball.
– Rafael de Campalans n’era el director...
– Jo me me’n foto del Campalans i del camperols.
Anàvem a estudiar a L’Escola del Treball, que era una Universitat Oberta, després de treballar a la fàbrica. Era gent que volia superar-se, gent sindicada. L’Escola del Treball els servia per adquirir coneixements però també per tenir una vida afinitària. Allà vam crear la Federació d’Estudiants de Consciències Lliures" (FECL) que tenia la seu al local del Colegio Libre de Estudios Contemporáneos. Aquest local encara existeix –el primer carrer que fa xamfrà amb Portaferrissa, a l’esquerra, davant d’un centre de Falange. Tenien una publicació que es deia Evolución. Era l’any 1935. Tenien relació amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular (ara a la Biblioteca Arús) on hi havia gent del Bloc Obrer Camperol i Idealistas Pràcticos que animaven Alfonso Martínez Rizo, Fèlix Martí Ibàñez i Ada Martí. Eren un grupet d’intel·lectuals –gent amb carrera– però que no s’havien desvinculat de la classe obrera.
– En l’ambient polític i sindical quins personatges tenies de referència?
– García Oliver, Durruti, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz, Antonio Ortiz, Canela, Peirats, Montserrat, Felipe Alaiz –director de la Soli–, Liberto Callejas –que també n’havia estat–, Juanel –director de Tierra y Libertad. Era gent que aquí veies molt sovint per Sant Martí o el Clot. Els veiem a l’Ateneu Llibertari. Per a mi eren un més.
– Tenies relació amb altres forces polítiques d’esquerres?
– El 34, Companys era el President de la Generalitat. Estat Català era l’amo de Barcelona. Dencàs era el conseller de Governació, les presons estaven plenes d’anarquistes i els sindicats clausurats.
Dencàs era un nacionalista que ratllava el feixisme. Ni sentia la causa catalana, ni res. Anar en contra de la CNT era carregar-se una part del poble de Catalunya. A Ascaso, cada cop que l’agafaven l’apallissaven. Els d’Estat Català, el 6 d’octubre, van córrer com conills. Quan van declarar la República catalana dins la República federal espanyola, Companys es va trobar completament sol. Els seus havien fotut el camp i cridà als de la CNT. Estaven tancats a les presons.
– Com vius el 18 de juliol?
– Jo visc el 13 de juliol, quan ja funcionava a Barcelona el Comitè de Defensa. Els sindicats van donar la veu d’alerta als afiliats i les JJLL i la FAI van començar a fer funcionar els comitès de defensa dels barris. Estàvem esperant que d’un moment a l’altre els feixistes es llencessin al carrer.
– I la victòria del Front Popular?
– Nosaltres no votàvem. El 16 de febrer el que es discutia era obrir les presons. Hi havia 30.000 presoners polítics.
– Però tu preferies la victòria del Front Popular?
– No es tracta del que jo preferia. El que discutíem és que el feixisme se’ns fotia a sobre i l’única manera d’aturar-lo era amb una aliança revolucionària CNT-UGT. Els socialistes no la volien. Però el 19 de juliol, es va fer aquesta aliança per la base. Els socialistes i els catalanistes han sigut sempre molt superbs. Han tractat sempre l’anarquisme amb molta altivesa, com si fóssim quatre gats, incults i analfabets. Ells es creien la flor i nata.
– Com explicaries a un jove la Revolució del 19 de juliol?
– A la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina, però l’espanyola no. Us posaré un exemple. Si el 20N, el cop de Tejero hagués triomfat, tu creus que s’haguessin produït els mateixos efectes que el 19 de juliol?
– No.
– Ni la capacitat política, ni la capacitat social, ni l’audàcia revolucionària són uns bens que vinguin del cel. S’aprèn amb molt de treball. Vull dir que sinó hi hagués hagut 60 anys d’organització obrera amb pràctica revolucionària, ni sindicats, ni conferències, ni llibres, ni lluites, no hi hagués hagut resposta el 18 de juliol. Sense anarquisme no hi hauria franquisme. El perill estava en aquests 60 anys de revolució permanent, instructiva i d’ensenyament. Això és el que fa que el poble sàpiga el que ha de fer en un enfrontament amb la burgesia. Això és el que va passar el 19 de juliol. El que vull dir és que si la CNT i la FAI haguessin desaparegut, tot hagués passat igual, perquè les idees havien penetrat en el poble. Si no hi hagués hagut Durruti i Ascaso, n’hi hagués hagut altres. Era una Revolució en suspens de feia 60 anys. Ara també hi és, el que passa és que és més costós que es manifesti. És molt important el que va passar l’any passat i el que passa aquest any per adonar-se que les coses canvien.
– Sense insurrecció militar, la Revolució s’hagués fet igual?
– No, per una raó. L’aixecament militar fa superar les diferències entre comitès. El govern es va trobar incapaç d’afrontar la situació, ho va haver de fer la classe obrera.
– Hi havia il·lusió entre la gent?
– Els tres primers mesos, l’únic que hi havia era il·lusió i entusiasme. Era com una festa.
– Creieu que la Revolució es consolidaria?
– Un revolucionari no pot pensar així. Així pensa un reaccionari. Un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança.
– Què feies l’any 36?
– Treballava en un quiosc venent diaris. Després, en un taller metal·lúrgic i per fi vaig anar a una col·lectivitat de Lleida (Servià de les Garrigues) per viure l’experiència de prop. Després dels fets de maig del 37, vaig anar a una col·lectivitat a l’Aragó i el 38 al front, a la Comandància d’Enginyers que feia les fortificacions a Artesa de Segre. Era la 26a Divisió, excolumna Durruti.Vaig anar-hi de voluntari. Quan me’n vaig atipar vaig fotre el camp perquè hi havia massa tinents i capitans. El nostre grup vam decidir tornar a Barcelona a fer la revista El Quixot. Era el setembre del 37.
– Com vas marxar d’Espanya?
– Amb un camió fins a El Portús, vam passar la frontera clandestinament perquè estava plena de gendarmes fins a Perpinyà, després vam anar fins a Marsella. Vam intentar anar a Burdeus per embarcar però no vam poder. Ens van agafar al tren i ens van fotre en un camp de concentració a Sant Ciprià, d’allí al camp d’Argelers, etc.
– Per què els francesos us tractaven així?
– Perquè a Espanya es volia fer una Revolució. Aquí el capitalisme internacional controla el 50% del país. Els capitalistes espanyols només tenen una misèria. Si es fa una Revolució es toquen els ous del capitalisme internacional.
– Però a Argelers hi van posar tots els republicans...
– Pels francesos som uns revolucionaris, uns bandolers i uns lladres. Com vols que ens tractin! Doncs cap als camps de concentració! Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles. Als hotels de cinc estrelles hi van anar els comunistes, no tots, els jefes.
– Com et vas escapar?
– A l’entrar els alemanys a França ens vam escapar. Vam fotre el camp corrent. Vam voltar per França fins que vam decidir tornar a Espanya, el 1942, i incorporar-nos al moviment clandestí.
– Devia ser molt fotut.
– Funcionàvem en petits grups, de solidaritat pels companys de les presons i per mantenir l’esperit. Fèiem octavillas per il·lusionar la gent de què no tot estava mort. Vaig trobar molta solidaritat i molta por. Una de les imatges que més m’ha tocat, va ser el 1944, quan ja estava a la presó Model. Al final d’un concert del violinista Manén –que, a canvi de fer un concert al Palau de la Música Catalana a petició del Règim, va demanar fer-ne un a la presó– un jove pres va entregar-li un dibuix. El músic emocionat el va abraçar. Com a represàlia, l’endemà 114 presos erem traslladats a Burgos. En una etapa del viatge, sortint de Saragossa cap a Torrero –un raval obrer– uns nanos mal vestits i bruts corrien al nostre voltant. Una nena d’uns vuit anys, quan els guàrdies no miraven, aixecava el puny i deia "Viva la FAI". A mi em va emocionar molt.
– Quan temps estàs a la presó?
– Del 1942 al 1953.
– Quan surts què fas?
– Intento viure a Barcelona però és impossible. Agafava La Vanguardia, em presentava a un anunci d’oficines, em feien les proves, i quan em demanaven les referències els donava la carta de sortida de la presó i em deien "ja t’avisarem". Era impossible treballar. Llavors me’n vaig anar a Toulouse, a París, fins el 1977. Aquest any em van tornar el passaport.
– I tornes a Barcelona.
– Sí. I trobo una merda. Quan Franco va morir, va dir: "Tota la sosa càustica que hi hagi al país la poseu dins la tomba, així els espanyols no es podran rentar tota la merda que els he deixat". Ara comencen a portar una mica de sosa càustica des d’Andorra i la gent comença a rentar-se.
– Tan greu ho veus?
– Ara no, avancem poc a poc. Però pel que hagués pogut ser el 1977, sí. Espanya ha portat tres segles de retard en referència a Europa. Ara no portem tres segles, però sí vint anys.
– Per què no floreixen les idees anarquistes?
– Perquè les idees anarquistes necessiten un terreny en què arrelar. Ara floreixen en els insubmisos, en el feminisme, en els okupes, en l’excursionisme, en els artistes, tot això és anarquisme. Potser és un mica folklòric però és anarquisme.
– La transició va ser una enganyifa?
– Espanya necessitava una explosió, una ruptura. Calia fer sorgir tot el que portava acumulat d’agressivitat i de creació. A Espanya s’hagués fet una Revolució. No s’ha de pensar que totes les revolucions hagin de ser violentes. Es tractava de trencar estructures. El país hagués fet un salt.
– I com jutges el paper de l’Església catòlica?
– Hòstia! Com el de la Guàrdia Civil. Ha estat la força repressiva més important d’Espanya. El franquisme és inconcebible sense l’Església catòlica. En els seixanta es van obrir una mica, però encara avui no han fet una autocrítica. Als pobles, moltes denúncies estaven signades pel capellà.
– Què diries als joves?
– Els diria que s’asseguin a reflexionar i que deixin les discoteques tranquil·les. Que reflexionin. I que aprenguin a fer l’amor, que no en saben. Que agafin llibres i estudiïn i que facin més poesia. És un moment de reflexió i aprenentatge. Que es preguntin què volen fer en aquesta vida. Estem aquí per dir sí a tot, o hem de canviar les coses?
Tinc molta esperança en els joves, penso que van comprenent poc a poc. Anem sortint del túnel.
– Cap a on?
– Cap a la vida. No podem viure vivim. El capitalisme està en crisi i no sap com sortir-se’n. Estic content per una cosa, per primera vegada anem tots al mateix barco. El multimilionari està tan fotut com jo que no tinc un duro. Perquè el planeta se’n va a la merda. La tècnica ha creat un món que no sap on va. Ara han fabricat un borrec. Acabaran per fabricar tios i ties, no perquè siguin millors que nosaltres sinó pitjors.
Sorry spaniards, it's in catalan.
So shoot us.
Abel Paz, nom de guerra de Diego Camacho, té 75 anys. És un vell lluitador llibertari que viu a cavall entre Barcelona, Toulouse i qualsevol indret del món on hi hagi algú que vulgui fer la revolució. Militant del grup "Els quixots" de les Joventuts Llibertàries és un tros de la història viva d’aquest país. Ha escrit varis llibres sobre la Revolució i la Guerra Civil i és biògraf del dirigent anarquista Buenaventura Durruti.
– Hola!
– Començo per dir que abans de les putes en deien ‘mujeres públicas’. Ara aquest nom –homes públics– l’han agafat els diputats i els ministres. Tots aquests són homes i dones públics. Ara les putes són privades i són honrades. El que és deshonrat és el que és públic.
– A qui li fem l’entrevista, a Diego Camacho o a Abel Paz?
– A Abel Paz.
– Per què?
– Perquè Abel Paz és el nom de combat. Sóc un combatent sempre en actiu.
– A Diego Camacho no li podem preguntar res?
– Li podeu preguntar el que vulgueu, ja veurem que diu després d’un got de vi.
– Què li preguntaria Diego Camacho a Abel Paz?
– És una bona pregunta. Què pensaria Diego d’Abel. Què pensaria Abel de Santany. I què pensaria la policia de tots tres?
– Com et definiries?
– Sempre he estat anarquista. Des que vaig néixer. Si hi ha una altra vida, demanaré l’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc.
– Com et definiries políticament?
– Jo no em defineixo políticament. Jo no en sóc de polític. Sóc un ésser humà.
– Què vol dir ser anarquista?
– Ser anarquista és ser una persona coherent. Tenir una conducta personal. Portar les idees a la pràctica al màxim, sense esperar que hi hagi una revolució. Això es pot fer ara. És una concepció filosòfica, és un estat d’esperit, una actitud davant la vida. Penso que aquesta societat està molt mal organitzada, tant socialment, com políticament com econòmicament. Cal canviar-ho tot. L’anarquisme invoca una vida completament diferent. Tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia.
– Posa algun exemple...
– A mi m’han organitzat la vida, jo no hi he intervingut i no em satisfà. Una vegada jo he pres consciència del que em va i del que no, llavors lluito per canviar aquesta vida de manera que sigui diferent i que porti la satisfacció a la gent. És evident que tot això és molt elàstic. Si avui preguntes a la gent: "Es pot canviar la vida?" La gent et dirà: "vull que em paguin tants calés, que em toqui la loto". Per a mi això no és vida. Avui dia la gent són esclaus. Esclaus els que no tenen calés. Esclaus els que en tenen uns quants. I esclaus els que en tenen molts. L’esclavitud ve de la manera en què estàs obligat a viure dins el convencionalisme, l’egoisme, la perversitat. L’ésser humà no ha nascut per viure així. Ha nascut per viure una vida diferent.
– Què és una vida diferent?
– És la pau espiritual, la tranquil·litat, el camp, treballar el menys possible, el suficient per poder viure. Gaudir de la bellesa, del sol. Gaudir de la vida amb majúscules. Ara es viu en minúscules.
– Et sents lliure?
– Hi ha dues maneres de viure la llibertat: espiritualment i materialment. Materialment no em sento lliure perquè vagi on vagi em sento oprimit. Interiorment em sento lliure perquè estic contra tota aquesta merda. Ningú em pot imposar que jo hagi d’acceptar-la. El fet de protestar contra tota aquesta injustícia ja és una manera de ser lliure.
– Per protestar t’has de mantenir fora del sistema?
– Jo he treballat tota la meva puta vida, però he treballat i m’he revoltat a cada instant. Es pot treballar i acceptar-ho tot: Sí patró, sí amo. O pots treballar dient no, no i no. Si no tens més collons que treballar, d’acord, però revoltant-te. Es tracta de no adaptar-se totalment a les coses. Tot ve de la racionalitat de les coses, si ets conscient llavors la revolta serà natural. Si no ho ets la revolta esdevé desesperada i inútil. Si no has trobat un sentit o altra a la vida aquesta et pot conduir directament a l’esclavatge més salvatge, inhumà i desesperat.
– L’anarquisme és una actitud molt individual?
– L’anarquisme és una concepció de la vida que neix amb l’individu. L’individu però és un ser sociable. Viu en societat. La meva actitud es reflexa fatalment en el meu entorn social, per tant no es tracta de l’individualisme en el sentit burgès. Individualitat vol dir personalitat. L’individualisme no vol dir tot per a mi i als altres que els donin pel cul. Cal no claudicar mai de ser tu. Això ho pots compartir amb els demés. Jo puc discutir tranquil·lament amb tu encara que siguin diferents les nostres concepcions i la nostra manera de ser. Jo entenc el que tu penses i tu entens el que jo penso. Com sigui que la veritat no és absoluta, alguna cosa del que jo penso i alguna cosa del que tu penses contenen veritats. A través d’aquestes miques de veritat és com les societats poden ser lliures.
– L’anarquisme és una teoria?
– No, l’anarquisme no és una teoria, és un fet natural. És l’evolució. És la marxa de la vida sobre la vida. La gent que pensa que l’anarquisme és una teoria com el marxisme s’equivoca. El marxisme és una teoria artificial d’un moment determinat de la història. Passa aquest moment i aquesta teoria ja no val. L’anarquisme és vàlid sempre perquè és l’esperit de revolta que existeix en l’ésser humà.
(Sona el telèfon, parem el casset)
– On vas néixer?
– A Almeria. Tenia una mare molt intel·ligent que era analfabeta. El meu pare també ho era. Vaig començar a veure les desigualtats econòmiques des de la infància. Per exemple, no podia anar a escola perquè a casa no podíem pagar. Donava la casualitat que el fill del burgès que vivia al davant portava barret, americana i rellotge. Era la imatge del poder econòmic per damunt de la misèria del meu pare que havia d’agafar la falç. Comences a sentir la lluita de classes d’una forma instintiva: per què el fill d’aquest pot anar a l’escola i jo no?
– Quan vas venir a Barcelona?
– D’una manera definitiva vaig venir amb 8 anys cap a l’any 29.
– Hi havia diferència entre l’anarquisme d’aquí i el d’allà?
– L’anarquisme català és més racional, més utilitari i en el fons més conservador. Hi ha raons històriques. El moviment obrer va néixer a la indústria tèxtil i aquesta va tendir ràpidament a l’especialització. El pas de l’artesania a la fàbrica va generar la necessitat de la solidaritat davant la malaltia i els acomiadaments. Els obrers s’havien d’ajudar mitjançant les mútues on es cotitzava part del sou. Llavors neix el sindicalisme. Tot plegat crea unes condicions d’estabilitat i de progrés dins l’ofici. Aquesta estabilitat dóna peu a llogar cases, etc., que costen calés i que cal conservar. L’anarquisme andalús és un anarquisme temporer, de collita a collita. La gent treballa tres mesos. La gent no té res més a conservar que la misèria. Per tant era més subversiu, més actiu, més prest a revoltar-se que els anarquistes catalans.
– A Barcelona com entres en contacte amb la CNT?
– El meu oncle era anarquista. A casa es reunien permanentment gent del seu grup de la CNT-FAI.
– Et poses a treballar als 12 o 13 anys?
– A estudi, el professor volia que fos mestre d’escola. Però jo cridava: vull treballar! Em van posar en un despatx a fer de meritori. El primer que vaig fer va ser comprar la Soli (Solidaridad Obrera) cada dia, el doblegava i me’l posava a la butxaca com ho feien els obrers. Allí hi havia un noi que era de les Joventuts Llibertàries. Als 13 anys ja n’era membre.
– És molt important per a tu llegir el diari?
– És indispensable. Si no llegeixes el diari cada dia no estàs informat de res.
– I què feien les Joventuts Llibertàries?
– Discutíem els problemes dels joves, la manera per ser més dels que érem. Fèiem proselitisme. Publicàvem premsa clandestina. Organitzàvem conferències i mítings.
El nostre local era al carrer 2 de Maig, al Clot. Era una tasca. El fill de l’amo era de les Joventuts i ens reuníem a la rebotiga. Normalment fèiem les activitats els diumenges al matí. Ens ho passàvem molt bé. Hi havia música, ball, etc. A l’estiu sortíem uns 5.000 o 6.000 joves cap a la muntanya, cap a Les Planes, Sant Miquel del Fai, etc.
– Quin tipus de lectures fèieu?
– Hi havia l’editorial Tierra y Libertad, La Revista Blanca amb Federica Montseny i Federico Urales o l’editorial Estudios, Tiempos Nuevos, Revista Naturalista i revistes anarquistes.
– Algun llibre concret et va marcar?
– Sembrando flores de Federico Urales, Las aventuras de Nono de Jean Grave.
Però no existien llibres teòrics. En el moviment obrer hi havia gent que escrivia amb una certa profunditat però eren més aviat pràctics: Federico Urales, Tarrida del Màrmol, Isaac Puente, Martínez Rizo, etc. Si no hi hagués hagut moviment anarquista no hi hagués hagut guerra civil i ara Espanya seria un país de monges i capellans. D’altra banda, el Dr. Fèlix Martí Ibàñez, sexòleg i psicoanalista publicava la revista Estudios. Era una finestra a la cultura estrangera al nostre país. Divulgava autors com Thomas Mann, etc. O Giménez Gallardo, tipògraf i els que anaven a l’Escola del Treball.
– Rafael de Campalans n’era el director...
– Jo me me’n foto del Campalans i del camperols.
Anàvem a estudiar a L’Escola del Treball, que era una Universitat Oberta, després de treballar a la fàbrica. Era gent que volia superar-se, gent sindicada. L’Escola del Treball els servia per adquirir coneixements però també per tenir una vida afinitària. Allà vam crear la Federació d’Estudiants de Consciències Lliures" (FECL) que tenia la seu al local del Colegio Libre de Estudios Contemporáneos. Aquest local encara existeix –el primer carrer que fa xamfrà amb Portaferrissa, a l’esquerra, davant d’un centre de Falange. Tenien una publicació que es deia Evolución. Era l’any 1935. Tenien relació amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular (ara a la Biblioteca Arús) on hi havia gent del Bloc Obrer Camperol i Idealistas Pràcticos que animaven Alfonso Martínez Rizo, Fèlix Martí Ibàñez i Ada Martí. Eren un grupet d’intel·lectuals –gent amb carrera– però que no s’havien desvinculat de la classe obrera.
– En l’ambient polític i sindical quins personatges tenies de referència?
– García Oliver, Durruti, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz, Antonio Ortiz, Canela, Peirats, Montserrat, Felipe Alaiz –director de la Soli–, Liberto Callejas –que també n’havia estat–, Juanel –director de Tierra y Libertad. Era gent que aquí veies molt sovint per Sant Martí o el Clot. Els veiem a l’Ateneu Llibertari. Per a mi eren un més.
– Tenies relació amb altres forces polítiques d’esquerres?
– El 34, Companys era el President de la Generalitat. Estat Català era l’amo de Barcelona. Dencàs era el conseller de Governació, les presons estaven plenes d’anarquistes i els sindicats clausurats.
Dencàs era un nacionalista que ratllava el feixisme. Ni sentia la causa catalana, ni res. Anar en contra de la CNT era carregar-se una part del poble de Catalunya. A Ascaso, cada cop que l’agafaven l’apallissaven. Els d’Estat Català, el 6 d’octubre, van córrer com conills. Quan van declarar la República catalana dins la República federal espanyola, Companys es va trobar completament sol. Els seus havien fotut el camp i cridà als de la CNT. Estaven tancats a les presons.
– Com vius el 18 de juliol?
– Jo visc el 13 de juliol, quan ja funcionava a Barcelona el Comitè de Defensa. Els sindicats van donar la veu d’alerta als afiliats i les JJLL i la FAI van començar a fer funcionar els comitès de defensa dels barris. Estàvem esperant que d’un moment a l’altre els feixistes es llencessin al carrer.
– I la victòria del Front Popular?
– Nosaltres no votàvem. El 16 de febrer el que es discutia era obrir les presons. Hi havia 30.000 presoners polítics.
– Però tu preferies la victòria del Front Popular?
– No es tracta del que jo preferia. El que discutíem és que el feixisme se’ns fotia a sobre i l’única manera d’aturar-lo era amb una aliança revolucionària CNT-UGT. Els socialistes no la volien. Però el 19 de juliol, es va fer aquesta aliança per la base. Els socialistes i els catalanistes han sigut sempre molt superbs. Han tractat sempre l’anarquisme amb molta altivesa, com si fóssim quatre gats, incults i analfabets. Ells es creien la flor i nata.
– Com explicaries a un jove la Revolució del 19 de juliol?
– A la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina, però l’espanyola no. Us posaré un exemple. Si el 20N, el cop de Tejero hagués triomfat, tu creus que s’haguessin produït els mateixos efectes que el 19 de juliol?
– No.
– Ni la capacitat política, ni la capacitat social, ni l’audàcia revolucionària són uns bens que vinguin del cel. S’aprèn amb molt de treball. Vull dir que sinó hi hagués hagut 60 anys d’organització obrera amb pràctica revolucionària, ni sindicats, ni conferències, ni llibres, ni lluites, no hi hagués hagut resposta el 18 de juliol. Sense anarquisme no hi hauria franquisme. El perill estava en aquests 60 anys de revolució permanent, instructiva i d’ensenyament. Això és el que fa que el poble sàpiga el que ha de fer en un enfrontament amb la burgesia. Això és el que va passar el 19 de juliol. El que vull dir és que si la CNT i la FAI haguessin desaparegut, tot hagués passat igual, perquè les idees havien penetrat en el poble. Si no hi hagués hagut Durruti i Ascaso, n’hi hagués hagut altres. Era una Revolució en suspens de feia 60 anys. Ara també hi és, el que passa és que és més costós que es manifesti. És molt important el que va passar l’any passat i el que passa aquest any per adonar-se que les coses canvien.
– Sense insurrecció militar, la Revolució s’hagués fet igual?
– No, per una raó. L’aixecament militar fa superar les diferències entre comitès. El govern es va trobar incapaç d’afrontar la situació, ho va haver de fer la classe obrera.
– Hi havia il·lusió entre la gent?
– Els tres primers mesos, l’únic que hi havia era il·lusió i entusiasme. Era com una festa.
– Creieu que la Revolució es consolidaria?
– Un revolucionari no pot pensar així. Així pensa un reaccionari. Un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança.
– Què feies l’any 36?
– Treballava en un quiosc venent diaris. Després, en un taller metal·lúrgic i per fi vaig anar a una col·lectivitat de Lleida (Servià de les Garrigues) per viure l’experiència de prop. Després dels fets de maig del 37, vaig anar a una col·lectivitat a l’Aragó i el 38 al front, a la Comandància d’Enginyers que feia les fortificacions a Artesa de Segre. Era la 26a Divisió, excolumna Durruti.Vaig anar-hi de voluntari. Quan me’n vaig atipar vaig fotre el camp perquè hi havia massa tinents i capitans. El nostre grup vam decidir tornar a Barcelona a fer la revista El Quixot. Era el setembre del 37.
– Com vas marxar d’Espanya?
– Amb un camió fins a El Portús, vam passar la frontera clandestinament perquè estava plena de gendarmes fins a Perpinyà, després vam anar fins a Marsella. Vam intentar anar a Burdeus per embarcar però no vam poder. Ens van agafar al tren i ens van fotre en un camp de concentració a Sant Ciprià, d’allí al camp d’Argelers, etc.
– Per què els francesos us tractaven així?
– Perquè a Espanya es volia fer una Revolució. Aquí el capitalisme internacional controla el 50% del país. Els capitalistes espanyols només tenen una misèria. Si es fa una Revolució es toquen els ous del capitalisme internacional.
– Però a Argelers hi van posar tots els republicans...
– Pels francesos som uns revolucionaris, uns bandolers i uns lladres. Com vols que ens tractin! Doncs cap als camps de concentració! Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles. Als hotels de cinc estrelles hi van anar els comunistes, no tots, els jefes.
– Com et vas escapar?
– A l’entrar els alemanys a França ens vam escapar. Vam fotre el camp corrent. Vam voltar per França fins que vam decidir tornar a Espanya, el 1942, i incorporar-nos al moviment clandestí.
– Devia ser molt fotut.
– Funcionàvem en petits grups, de solidaritat pels companys de les presons i per mantenir l’esperit. Fèiem octavillas per il·lusionar la gent de què no tot estava mort. Vaig trobar molta solidaritat i molta por. Una de les imatges que més m’ha tocat, va ser el 1944, quan ja estava a la presó Model. Al final d’un concert del violinista Manén –que, a canvi de fer un concert al Palau de la Música Catalana a petició del Règim, va demanar fer-ne un a la presó– un jove pres va entregar-li un dibuix. El músic emocionat el va abraçar. Com a represàlia, l’endemà 114 presos erem traslladats a Burgos. En una etapa del viatge, sortint de Saragossa cap a Torrero –un raval obrer– uns nanos mal vestits i bruts corrien al nostre voltant. Una nena d’uns vuit anys, quan els guàrdies no miraven, aixecava el puny i deia "Viva la FAI". A mi em va emocionar molt.
– Quan temps estàs a la presó?
– Del 1942 al 1953.
– Quan surts què fas?
– Intento viure a Barcelona però és impossible. Agafava La Vanguardia, em presentava a un anunci d’oficines, em feien les proves, i quan em demanaven les referències els donava la carta de sortida de la presó i em deien "ja t’avisarem". Era impossible treballar. Llavors me’n vaig anar a Toulouse, a París, fins el 1977. Aquest any em van tornar el passaport.
– I tornes a Barcelona.
– Sí. I trobo una merda. Quan Franco va morir, va dir: "Tota la sosa càustica que hi hagi al país la poseu dins la tomba, així els espanyols no es podran rentar tota la merda que els he deixat". Ara comencen a portar una mica de sosa càustica des d’Andorra i la gent comença a rentar-se.
– Tan greu ho veus?
– Ara no, avancem poc a poc. Però pel que hagués pogut ser el 1977, sí. Espanya ha portat tres segles de retard en referència a Europa. Ara no portem tres segles, però sí vint anys.
– Per què no floreixen les idees anarquistes?
– Perquè les idees anarquistes necessiten un terreny en què arrelar. Ara floreixen en els insubmisos, en el feminisme, en els okupes, en l’excursionisme, en els artistes, tot això és anarquisme. Potser és un mica folklòric però és anarquisme.
– La transició va ser una enganyifa?
– Espanya necessitava una explosió, una ruptura. Calia fer sorgir tot el que portava acumulat d’agressivitat i de creació. A Espanya s’hagués fet una Revolució. No s’ha de pensar que totes les revolucions hagin de ser violentes. Es tractava de trencar estructures. El país hagués fet un salt.
– I com jutges el paper de l’Església catòlica?
– Hòstia! Com el de la Guàrdia Civil. Ha estat la força repressiva més important d’Espanya. El franquisme és inconcebible sense l’Església catòlica. En els seixanta es van obrir una mica, però encara avui no han fet una autocrítica. Als pobles, moltes denúncies estaven signades pel capellà.
– Què diries als joves?
– Els diria que s’asseguin a reflexionar i que deixin les discoteques tranquil·les. Que reflexionin. I que aprenguin a fer l’amor, que no en saben. Que agafin llibres i estudiïn i que facin més poesia. És un moment de reflexió i aprenentatge. Que es preguntin què volen fer en aquesta vida. Estem aquí per dir sí a tot, o hem de canviar les coses?
Tinc molta esperança en els joves, penso que van comprenent poc a poc. Anem sortint del túnel.
– Cap a on?
– Cap a la vida. No podem viure vivim. El capitalisme està en crisi i no sap com sortir-se’n. Estic content per una cosa, per primera vegada anem tots al mateix barco. El multimilionari està tan fotut com jo que no tinc un duro. Perquè el planeta se’n va a la merda. La tècnica ha creat un món que no sap on va. Ara han fabricat un borrec. Acabaran per fabricar tios i ties, no perquè siguin millors que nosaltres sinó pitjors.
16 de juny 2004
SANTA LIBERDADE
El pasado viernes, sin ningún plan en absoluto, me vi forzado a ir al Verdi Park a ver lo que fuera. Afortunadamente "lo que fuera" acabo siendo un documental sobre unos anti-fascistas gallegos y portugueses (el Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación -DRIL-) que en 1961 secuestraron un crucero de lujo, el Santa María, para llamar la atención mundial sobre los regímenes de Franco y Salazar. Durante los trece días que duró la acción acabaron montando una especie de comuna a bordo, aboliendo algunas clases (la turista, la de lujo…no les dió tiempo a hacerlo con la sociedad de clases en pleno, ja ja), rebautizaron el barco "Santa Liberdade", pusieron de relieve la contradicción que suponían España y Portugal en el orden internacional y forzaron a intervenir incluso al flamantemente recién nombrado Presidente de los EEUU, John Fitzgerald Kennedy. Acabarón desembarcando a los rehenes sanos y salvos y pidiendo asilo político en Recife, Brasil, cosa que se recibió entre los espectadores del Verdi con gran regocijo. Evidentemente los citados regímenes, mediante su maquina de propaganda, hicieron creer al gran (y estúpido) público que todo había sido llevado a cabo por unos piratas y unos "facinerosos". Como no me canso de repetir siempre que comparo el estado de los medios de comunicación que había en los tiempos de la dictadura y los de ahora, me asusta ver las similitudes que se dan, no tanto en manera de hablar (la palabra "facineroso" se suele sustituir ahora por "terrorista") sino en las maneras utilizadas para llenar las noticias de una repugnante subjetividad partidista.
"Santa Liberdade" no es un documental brillante, de acuerdo, pero ver a esos señores que ahora tienen unos 60 años, tan emocionados, orgullosos de lo que hicieron y tan cabreados como entonces, me llenó de esperanza ése viernes por la noche y me fuí a dormir un poco más esperanzado, eso sí, pero igual de cabreado (que eso no hay quien me lo quite).
9 de juny 2004
taxidermia cultural
Todo lo hemos visto antes. Los eslógans del 68 se utilizan para vender bambas, las caras de revolucionarios camisetas, y la "recuperación" siempre continúa. Ésto es tan obvio que es casi un cliché de nuestros tiempos.
Los situacionistas (perdón por empezar de nuevo) por su secretismo, complejidad, actitud aristocrática y desprecio a lo que dijeran de ellos se prestan especialmente a ser recuperados, usados, mencionados y usados de banderas que cosas que en nada se les parecen y, con toda seguridad, a ellos les hubiesen repugnado. Lo vimos antes, en 1988, cuando Alain de Benoist(un conocido facha y lider del grupo La Nouvelle Droite) recomendó las lecturas de Debord y le tachó de pensador de la derecha. LO vimos cuando Pierre Guillaume (un negador del Holocausto y editor de literatura fascista) puso a Debord en su panteón de héroes. Lo hemos visto cada vez que con la más banal de las escusas se les ha utilizado para defender la post-modernidad (que odiaban) y cualquier peregrina propuesta de pensamiento inane.
Hoy lo volvemos a ver con las declaraciones de un conocido líder de grupo pop, en las que menciona que "sería el policía que iría de la mano de Debord en las manifestaciones para evitar que las cosas se fueran de manos". Tal vez no utilizo las palabras exactas, pero poco importa. Nadie duda de la inteligencia del mencionado personaje, que -es cierto- leía a los situacionistas mucho antes que la gran mayoría de nosotros. POr otra parte, es triste ver que tantas lecturas no han servido para nada: LOs situacionistas, por muchos análisis y dobles lecturas que quiera dárseles, eran un grupo proto-revolucionario y de izquierda radical. Su FIN, repito, su FIN, era la revolución. No se les puede separar de ella con ningún quiebro lingüístico ni con ninguna abstracción teórica. Querían mandar a freir espárragos el sistema capitalista por encima de todo. Obviar esto es querer negar la realidad, una realidad que no dudo aterrorizará a squares y intelectuales pasivos.
Todos podemos utilizar a los situacionistas; su legado está allí para que todo el mundo lo use. Pero su legado es un legado de IZQUIERDA, izquierda utópica y subcultural y muy, muy desafiante. No huyan de ésto. Nos entristece ver como conocidos liberales intentan enmascarar este hecho para mostrar a los situacionistas como un mero "happening" cultural, algo neutral que puede utilizarse desde posturas de derechas claras sin el menor sonrojo.
Estamos dispuestos a discutir lo que sea. Pero digamos alto y claro en qué lado estamos. Si es derecha es derecha; mencionar a debord de vez en cuando jamás logrará ocultar lo que se esconde detrás de tímidas posturas de apoliticidad.
7 de juny 2004
Reaganomix
Escrito así parece un galo del poblado de Astérix, pero en su forma correcta (Reaganomics = "Reagan"+"economics") es el nombre que la sabiduria popular puso a las medidas puestas en marcha por ése pésimo actor y cowboy descerebrado (perfecto antecesor de Bush) para salvar la economía estadounidense y que dejaron en condiciones paupérrimas a las (cómo no) clases más desfavorecidas de esa "land of the brave, home of the free".
Él fue el que empezó una nueva fase en la carrera armamentística peliculeramente llamada "Guerra de las Galaxias" y el que definió a la Unión Soviética como "El Imperio del Mal" (¿no os recuerda sospechosamente a algo?).
Pueden irse ya, pero aún hay más.
También fueron él y su gabinete de asesores los que consideraron una idea estupenda vender armas a Irán (para poder seguir masacrándose con sus vecinos de Iraq), y así sacar fondos con vistas a financiar la "contra" nicaragüense, una guerrilla de mercenarios ultra-derechista cuyo objetivo era derrocar al gobierno sandinista.
Pero no todo en este fascista era malo, cómo nos recordaba ayer su querida esposa en la revista TIME: "Jamás olvidó rezar en silencio en el momento del despegue y del aterrizaje". Delicioso.
Éste señor murió anteayer tranquilamente en su cama, sin dar cuentas de nada y más feliz que unas pascuas.
Bueno, sólo quería que lo supierais.
Él fue el que empezó una nueva fase en la carrera armamentística peliculeramente llamada "Guerra de las Galaxias" y el que definió a la Unión Soviética como "El Imperio del Mal" (¿no os recuerda sospechosamente a algo?).
Pueden irse ya, pero aún hay más.
También fueron él y su gabinete de asesores los que consideraron una idea estupenda vender armas a Irán (para poder seguir masacrándose con sus vecinos de Iraq), y así sacar fondos con vistas a financiar la "contra" nicaragüense, una guerrilla de mercenarios ultra-derechista cuyo objetivo era derrocar al gobierno sandinista.
Pero no todo en este fascista era malo, cómo nos recordaba ayer su querida esposa en la revista TIME: "Jamás olvidó rezar en silencio en el momento del despegue y del aterrizaje". Delicioso.
Éste señor murió anteayer tranquilamente en su cama, sin dar cuentas de nada y más feliz que unas pascuas.
Bueno, sólo quería que lo supierais.
4 de juny 2004
Billy Childish esta dentro de mi cabeza
En realidad Billy ha estado allí toda mi vida. He escuchado sus discos en bares, en lugares, le he visto en directo unas 5 o 6 veces con varios de sus grupos y proyectos, en fanzines he publicado su detalladísima trayectoria, amigos míos han paseado a amigos suyos por toda Barcelona… Sí, está claro, Billy siempre ha estado allí. Pero últimamente algo ha cambiado, y marcaría esta nueva etapa el día en el que leí el estupendo artículo del último Mondo Brutto. Ahora, tengo que reconocerlo, estoy un poco más obsesionado con éste señor de bigote de as de la aviación de la primera guerra mundial; busco entrevistas y declaraciones en la net (Billy Chidish on "tal", Billy Childish on "cual"…), compro los discos que no tenía, busco sus novelas… Ése artículo simplemente me hizo recordar algo que había olvidado; que, aparte de lo más obvio (tiene unos cojones como pelotas de playa, una personalidad a prueba de bombas, una honestidad casi inalcanzable), Billy no es sólo un roquero obsesionado con el R&B sucio y los Downliners Sect. Billy Childish es un oasis de entereza en éste mundo de putas de las corporaciones, y uno cuya creatividad sin límites está dejando tras de si una obra monumental que ya da hasta un poco de vértigo: más de 80 discos (elepés!!! diez de ellos en un sólo año!!!!! Cuatro de ellos… el mismo día!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!), dos novelas, 30 libros de poesía (!!!!!) y más de 1800 cuadros y litografías (!!!!!!!!!!!!!). Billy Childish es un monumento a la creatividad anti-mainstream y, al igual que Raymond Pettibon, el azote de los arties y culturetas más aburguesados. A cuenta de esto me viene a la cabeza la exposición de Pettibon en el MACBA, hace un par de años. Tenía tres arties-gafas-de-pasta y maneras femeninas delante mío contemplando con gran curiosidad una de las láminas, se reían entre ellos, se daban codazos y de golpe uno comentó al observar las paredes trufadas de dibujos enmarcados que no dejaban ni ver el blanco de la pared: "No, si capacidad de producción tiene, pero lo que se dice calidad…". Si, pensareis lo mismo que yo, el imbécil no había entendido nada.
Todo esto también me viene bien para recomendar uno de los últimos discos que han salido de Billy: se llama "25 years being Childish" y recopila en un triple elepé que pesa un huevo las mejores canciones de (si) sus 25 años de carrera musical. Están todas: "Lie detector", "Girl from '62", "David Crocket", etc. Y también están todos: Los Pop Rivets, Los Mighty Caesars, Los Headcoats, Los Buff Medways, etc. Buf!
Acabo con una cita del amigo en el que se nos anima a crear, que es basicamente lo que nos diferéncia de los hamsters y los ñus.
Larga vida a Billy Childish!!! (aunque haya dejado de beber -o igual por eso, precisamente-)
"I don’t like yob culture, I don’t like people copying dadaism and pretending that its somehow radical. I don’t like cynicism and post-modernism and the post-modernist way. I like coming from somewhere without any belief that belief is the most important thing to have even if it's only the belief in what you’re doing. And it must be done with integrity. I dislike lack of integrity. I dislike all of the ways the world of man tries to make us passive observers rather than participators. So I think children should be encouraged into creativity above all other things."
Ni Raoul Vaneigem lo habría dicho mejor...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)